Ens mudem (i no és diumenge)

Amb ànims de renovació i esperança de millora, adhuCA'T canvia de servidor: http://adhucat.wordpress.com/. Compto d'endur-me tot a la casa nova, missatges inclosos.

Paciència amb el trasllat!

CIII Anècdotes a les aules

En un exercici sobre articles i topònims, l’alumna PP (perapunyetes –acudit d’en Joan Costa-) confon la capital del Baix Empordà amb el participant més reeixit d’OT. I és ben bé que no és el mateix parlar de la Bisbal que del Bisbal...

(Algú sap com hauríem de solucionar l'ús de la cursiva en "del Bisbal"? Si hom pretén ironitzar únicament sobre el Bisbal, caldria desfer la contracció?)

CII Samaranch

Aquests dies en què, malauradament, hem hagut de sentir Samaranch tants cops -tant pels que el consideren "un camaleó" com pels que opinen que és un "giracamises"-, de ben segur que us heu adonat que ben pocs -diria que només els mitjans catalans- han pronunciat aquest cognom català com calia. Tan difícil és fer una consulta mínima per saber com es pronuncia un mot que tantes vegades hauran de repetir? Si ho haguessin fet, haurien sabut que ben poca cosa té a veure la che castellana amb la mera concatenació d'una ce i una hac en català: res més enllà que una herència de l'ortografia prefabriana, visible en l'antiga grafia de Vich, o en altres cognoms, com ara Rossich.

(No acabo d'estar del tot d'acord amb la idea de "corregir" els cognoms que tenen una ortografia que no s'adiu amb l'actual; en molts casos -vg. Ferrer, Farré, Ferré, etcètera- simplement tenia a veure amb la incompetència de la persona que escrivia el nom al registre civil durant l'època franquista, però en d'altres simplement reflecteix, com deia, l'ortografia prefabriana, que ha perdurat per una qüestió de tradició. No em trobo en aquesta situació, però no crec que canviés el meu cognom Farran, per exemple, per Ferran, ja que a) em faria tenir un cognom "diferent" de la resta de la família i b) em faria gràcia lluir aquesta falta d'ortografia que potser va cometre un avantpassat meu. Faig fora el quartet de corda i torno al tema principal.)

El que m'ha resultat més curiós, però, és que els mitjans castellans no sols no han pronunciat Samaranch com calia (amb la nasal velar sonora, altrament dita "ena pija"), sinó que s'han permès d'innovar: els més fidels a la seva llengua ho han pronunciat amb l'africada sorda (Samarantx), però d'altres ho han fet amb una hac aspirada (llegiu a la castellana Samaranj). Per què? Tinc ben pocs coneixements d'alemany, però em sona que la primera persona del singular (ich) té una pronúncia amb hac aspirada -oi que també es pot pronunciar ish o ik?; ajudeu-me, si us plau!- D'aquí vindria l'equívoc?

En fi, segurament no cal ens trenquem més les banyes a mirar de desllorigar el perquè d'una pronúncia que, de ben segur, no respon a cap lògica, sinó a una qüestió de mera despreocupació.

CI De petits Fabres a futurs Montilles

Context: vestidors d’un gimnàs. La veritat és que si mai us hi heu apuntat, cosa gairebé impossible, és obligat de fer-hi una visita: tot un món a part.

Mentre m’eixugava, tres o quatre vailets esvalotats han entrat cames ajudeu-me i s’han començat a canviar, mentre esquitxaven –de franc!– la resta del personal. La conversa era en català, i l’un li anava demanant coses a l’altre: “el sabó”, “la tovallola”, “el pentinador”... En sentir això darrer, un Fabra en potència ha trencat l’idil·li frenètic del moment: “que no es diu pentinador, es diu pinta; que no saps parlar o què?” El company, aleshores he detectat que devia ser castellanoparlant, s’ha posat roig com una tomata i ha abaixat el cap. (El que en aquell moment no sabia ningú, però, és que en realitat pentinador sí que existeix, malgrat que amb un significat un poc diferent.)

Heus ací un bon exemple d'allò que els infants són cruels. Ben poc m’ha faltat per recriminar l’acció del petit Fabra i engrescar el petit Montilla –ho dic de broma– a continuar fent un esforç per parlar el català. Espero que quan serà gran no sigui la típica anècdota negativa que expliquen el primer dia de classe els alumnes d’intermedi: “És que un cop un avi em va corregir i...”. Bé, la cosa és poc factible: de ben segur que tots dos ja tindran el C.

C La generació kanti

Fa uns mesos, a classe, un alumne va fer escarafalls –exagero deliberadament– quan va sentir que pronunciava la erra final de càntir. És ben bé que el tema de les vibrants a final de paraula, valencians i balears a banda, presenta força controvèrsia: n’hi ha que clarament sonen (favor, mar, amor), n’hi ha que clarament no sonen (dolor, calor, fredor) i, finalment, n’hi ha del tipus més divertit, en què les erres finals sonen a gust del consumidor (actor, anterior, ascensor, autor, exterior, inferior, interior, posterior i superior; el Diccionari de pronunciació en català en dóna una llista tancada). Segons les fonts, són iguals de correctes la pronunciació i l’emmudiment d'aquest so.

Tornant al tema del càntir, he d’admetre que la pronúncia, diguem-ne, “muda” em sonava completament marciana. Una petita enquesta a l’aula -credibilitat baixa?- va deixar entrellucar una certa vacil·lació en la pronúncia d’aquest mot, mentre que una petita enquesta amb els col·legues de la feina -credibilitat alta?- va mostrar... el mateix. El fet curiós, però, és que eren els enquestats de més edat els que tendien a emmudir la erra –val a dir, a més a més, que el Diccionari de pronúncia catalana, d’Enciclopèdia Catalana, “prescriu” la pronúncia muda; ho dic amb tota la humilitat del món: no em refio gaire d’aquesta font-.

La solució avorrida és la que dicten les fonts: muda i prou –amb el suport de tots aquells parlants que s’esparveren quan senten la erra final-. La solució divertida –però igualment vàlida, crec– és una qüestió generacional –la “generació kanti”-: són els parlants de més edat els que emmudeixen la erra; aquests mateixos parlants són, segurament, els que més han fet servir aquest mot i, per extensió, aquest estri. Em plantejo si mai havia dit o sentit aquest vocable abans d’haver-lo ensopegat a classe. Per tant, aquells que pronunciem la erra final d’aquest mot som gent que, a més de no haver emprat mai aquest estri, no havíem sentit mai pronunciada aquesta paraula. Coherent, oi?

La cirereta del pastís, el detonant que escrigui tot això, és el programa Divendres –massa temps lliure, què hi farem-: entrevistaven el darrer terrissaire i ceramista del Vendrell. I com pronunciava aquest penedesenc aquest mot?: amb la erra muda. Amén. Ja ho deia en Xavier Fargas: quan no se sap per on agafar un mot, els especialistes manen.

Per cert, algú sap per què no neutralitzen els cognoms Coral i Peran? –gràcies, Jaume–.