XCVI Les sonores arriben a la crisi

Enfilar el camí a la feina, fer girar el dial i assabentar-te que entrevisten el mateix president de la Generalitat sempre és una bona manera de treure’t la son de les orelles i activar l’antena...

Em sembla bé. Vull dir que no sóc pas del que critiquen el president Montilla per com xerra. Potser fa uns anys sí que pensava que la competència en català que se li suposa a una persona amb el seu càrrec hauria de ser superior –i, certament, “no em faria res” que fes un esforç per millorar, com a mínim, la pronúncia (ai, les sonores!)–, però trobo que reflecteix una realitat de la societat catalana: els catalanòfons de primera generació, en els quals recau una part molt important de l’avenir de la nostra llengua.

Fa un parell català d’anys, el president de la Filològica, Joan Martí, va venir a l’acte de cloenda dels postgraus de correcció de la UAB. L’Albert Branchadell, expert i partidari del multilingüisme –i, per cert, un dels banderers del bàndol optimista quant al futur del català–, li va demanar què pensava quan sentia que el nostre president xerrava com xerrava i Martí, potser perquè representa el que representa, va etzibar-nos un discurs sobre la competència lingüística que haurien de tenir els nostres polítics. No sé si tot plegat ens fa més nosa que servei: no es tracta pas d’ensabonar ningú, però potser ens hauríem de posar més sovint en la pell d’aquests catalanòfons de primera generació.

Reprenent el tema de l’entrevista al president, voldria comentar-ne un parell balear d’aspectes:

En primer lloc, una situació sobre la qual he parlat amb gent diversa darrerament: no detecto pas que el català d’en Montilla millori, però sí que es nota que quan li toca xerrar en castellà se li detecta un cert accent català, sobretot en les eles, que fan pensar en el típic personatge catalanet de TVE. La senyora Montserrat, era?

En segon lloc, que el president continuar sense fer sonores. Si ho fes –aquí sí que li faig cagar torrons: si ho aconsegueixen alumnes del nivell elemental, ell també –, la seva dicció milloraria notablement i, d’altra banda, els professors de català no sentiríem aquella cantarella tan típica de “però si el Monti no ho fa, tan greu és que no ho faci jo?”.

En tercer lloc, però estretament lligat amb l’anterior, sovint i menut demano a classe que, si bé és força difícil assimilar de cop totes les paraules en què se sent el brunzit, si més no, comencin pels mots que solem fer servir més habitualment: cosa, casa, posar, els números... Sabeu quina paraula ha sonoritzat perfectament el president? Crisi.

XCV Sobre accents...

Segons Enciclopèdia Catalana, la forma catalana de la capital d’Holanda és Amsterdam. Després de rumiar-me si hauria de dur accent, vaig consultar l’ÉsAdir, que “orienta” sobre la pronúncia esdrúixola ([áms ter dam]). La qüestió, doncs, és per què no duu accent, igual com altres topònims estrangers que sí que accentuem: París, Berlín, Dublín o Pequín –aquest tres darrers representen un gran ajut a l’hora donar crèdit a la norma d’accentuar les paraules agudes acabades en -ín, que només afecta mitja dotzena de paraules (perdó, una de més: espín, hoatzín, isospín, magazín, popelín, tamín i tiracrín).

La qüestió, però, va més enllà: resulta que la pronúncia local, en neerlandès o holandès –em penso que aquestes dues etiquetes comporten el mateix problema que espanyol i castellà–, és aguda ([ams ter dám]) i, potser per això, l’accent no hi és. Algú s’equivoca, crec: o l’ÉsAdir n’hauria de rectificar la pronúncia per tal d’adequar-la a la grafia o Enciclopèdia hauria d’accentuar el mot i adequar-la a la pronúncia que, intueixo, és més tradicional en català. No crec que una proposta a mig cavall entre l’ortografia i la pronúncia sigui la solució.

Gràcies, Ellen.

XCIV Bilingüisme fal·laç

Titular d’el Periódico, versió castellana: “Catalunya tirita”. Titular d’el Periódico, versió catalana: “Catalunya tremola”. Algú ha corrugat les celles?

No dec ser la persona més adequada per jugar a veure què em diu la meva intuïció lingüística en castellà, però hauria jurat que tiritas únicament de fred. La definició de la RAE, però, refuta el meu argument:

1. intr. Temblar o estremecerse de frío o por causa de fiebre, de miedo, etc.

(sembla que ve de tir, que és l’onomatopeia d’un(a) tremolor; curiós, oi?)

Quant a tremolar, òbviament lliga amb la idea de tenir molt(a) fred, però, si de cop i volta algú m’etzibés un “Catalunya tremola”, crec que em passarien pel cap diverses coses, temperatures a banda. Definició del DIEC (semblant a la del GDLC i el DCVB):

1 v. intr. [LC] [MD] Agitar-se amb moviments curts, ràpids i repetits. Tremolar de fred. Tremolar de por. Tremolar com la fulla a l’arbre. Tremolar de cap a peus. Una detonació que ha fet tremolar tots els vidres. Tremolar-li a algú la mà, el pols.

Més enllà de les definicions dels diccionaris, ara potser peco de perepunyetes, continuo pensant que el matís que expressa el tiritar castellà no és ben bé el mateix que el tremolar català. Solució? Gens senzilla, ja que no se m'acut o acudeix cap paraula catalana que atribueixi especialment els tremolins al fred (fremir, estremir, trémer, tremir). D’altra banda, els verbs que transmeten la idea de passar fred (causi tremolins o no) no sonen gaire terrenals (enfredorir, enrederar, enreular). Per més inri, la frase en qüestió és el titular de la portada, per tant difícilment hi podríem afegir un complement del tipus “tremola de/pel fred”.

La moral de la història és que ens trobem davant d’un cas que fa de mal solucionar. Ara bé, potser a algú li podia haver passat pel cap de triar un altre titular, tenint en compte que el diari és “suposadament” bilingüe (empro les cometes perquè les informacions generals estan pensades en castellà, cosa que es nota en la redacció; per aquest motiu deu ser que l’Avui diu allò que està “pensat en català”). Possiblement seria defugir el problema, però ja ho diuen: traduttore, traditore.

XCIII Un pensament de teatre, un pessic de llengua

Una altra recomanació, aquest cop del gènere teatral: Boeing Boeing, al Teatre Apolo –afanyeu-vos, el 10 de gener pleguen. La sorpresa és que, malgrat que tots els autors siguin catalans i catalanòfons de soca-rel (Àlex Casanovas, protagonista oficial; Mercè Comes, superba; Santi Ibáñez, protagonista oficiós; Beth Rodergas, rogallosa, pobreta; Marta Bayarri, vilanovina, i Cristina Solà, al tríptic “Alicia G. Laà”), l’obra és en espanyol. D’acord, no paga la pena parlar-ne.

A pesar d’això, us en comento un qüern d’aspectes lingüístics interessants:

U: Un dia ja vam parlar del code-switching, allò de canviar de codi (llengua) tot perseguint certs matisos, com ara la ironia o l’humor. A parer meu, aquest canvi de llengua, sovint fàcil de bandejar, és una de les grans creus del català (qui no s’ha trobat mai algú que a l’hora d’explicar els acudits es passa al castellà?; sens dubte, l’estendard del code-switching a Catalunya va ser en Buenafuente durant l’etapa a TV3). El cas és que a l’obra la Mercè Comes fa justament el contrari del que hom esperaria: és l’únic personatge que parla en català (no s’hi podia haver traduït tota l’obra, doncs?), això sí, només per dir el nom del porc als altres personatges. Òbviament, amb aquesta alternança aconsegueix la complicitat i rialles del públic. El que és curiós és que poques vegades trobem canvis entre el català i el castellà en aquest sentit, i menys encara per fer riure (sembla que el castellà té més gràcia, oi?).

Dos: (ben relacionat amb el punt anterior; cal explicar abans un xic del contingut de l’obra: un home que manté una relació a tres bandes amb sengles hostesses de vol) En cert moment, la dona de fer feines, renegant en català, deixa anar el barbarisme que ja es veia a venir: assafata. La qüestió és: ho fa per no allunyar-se en excés de la llengua principal de la representació o potser perquè l’ús puntual de barbarismes és també una mena de code-switching, aquest cop entre la llengua normativa i la, diguem-ne, llengua del carrer? Em va fer pensar en una anècdota que un dia explicava una companya del PALMA (per tant, coneixedora de la normativa) que no va dubtar a etzibar un “em va fotre una patada a l’espinilla!”. Faria tanta gràcia parlar d’una “puntada de peu a la canyella”? Ho deixo aquí.

Tres: Abans he comentat, deliberadament, que l’obra era en “espanyol” (no patiu, no encetaré l’altra eterna discussió), i ho fet perquè la llengua que parlen els actors de l’obra no és el castellà (entès com a la variant dialectal pròpia de Castella), cosa que es podia percebre en la velarització de les eles, i en el famós imperatiu “català” del verb ir: ves. (Un altre motiu perquè l’obra fos en català?)

Quatre: En un altre cert moment de la representació, un dels actors ha deixat anar un “fot-li”. L’àvia que seia al meu costat li ha demanat al seu marit què havia dit, i l’home ha respost, sense vacil·lacions: “fote-li”. Un parell de reflexions: la increïble impermeabilitat que manifesten algunes persones a modificar la seva parla (aquest cop l’estendard n’és en Carles Reixach) i el fet que una bona part de la salut futura de la nostra llengua recaigui, irònicament, en el passat, en els nostres avis. Els coixins fonètics són d’allò més genuí, per això no penalitza, per exemple, en els exàmens orals de català.

Molt divertit, de debò.

XCII 250 mots per a l'esperança

Si mai aneu a espetegar a Vilanova i la Geltrú i us hi encalça el fosquet i un rau-rau a la panxa inesquivable, us recomano de visitar la Fonda del Cinto, situat al nucli antic de la vila, més concretament a la Geltrú. A part de bona teca –injecteu-vos una bona dosi de paciència abans de trepitjar-lo, això sí–, coneixereu la curiosa parella que el manega: una canadenca que parla un català de primera i un xicot de la Torre de l’Espanyol, a la Ribera d’Ebre, el qual us farà gràcia de sentir si, com jo, no esteu gaire avesats a fer-la petar amb gent d’aquelles contrades.

El cas és que justament ahir hi vaig anar a sopar i, tot just quan em disposava a encetar el segon, la ràdio que acompanyava el tiberi va anunciar la notícia que durant el 2009 s’havien incorporat al català 250 paraules noves, entre les quals el xurrasco a què estava a punt de clavar queixalada. Evidentment, la primera cosa que he fet aquest matí ha estat donar una ullada a la notícia, i he corroborat dues coses: la primera, que la major part d’aquests mots pertanyen a l’àmbit de la gastronomia i les noves tecnologies; la segona, que als catalans ens encanta dir la nostra, tant és que no dominem el tema de discussió –herència dels francesos, on el debat és l’esport nacional?

Paga la pena –o no– de clavar un cop d’ull als comentaris que els lectors de les versions digitals dels diaris deixen sota la notícia. Si més no, ens permeten corroborar, un altre pic, un parell català de coses: la primera, que començo a dubtar que aquesta possibilitat que ofereixen les versions digitals dels diaris d’opinar sobre qualsevol cosa sigui contraproduent –l’altre dia una bona companya en parlava; faig bombo del seu bloc; la segona, que fer d’aprenents d’astrolologia (terme que encunya Rudolf Ortega per designar aquella ciència que tracta d’esbrinar l’avenir de la llengua) ens deleix. Conclusions que se’n poden extreure: en primer lloc, que la llengua és viva; en segon lloc, que ens la prenem de manera poc seriosa.

Per cert, el xurrasco era prou bo.