adhuCA'T

Ens mudem (i no és diumenge)

2010-04-30T00:56:00.004+02:00

Amb ànims de renovació i esperança de millora, adhuCA'T canvia de servidor: http://adhucat.wordpress.com/. Compto d'endur-me tot a la casa nova, missatges inclosos.

Paciència amb el trasllat!

CIII Anècdotes a les aules

2010-04-27T14:38:00.002+02:00

En un exercici sobre articles i topònims, l’alumna PP (perapunyetes –acudit d’en Joan Costa-) confon la capital del Baix Empordà amb el participant més reeixit d’OT. I és ben bé que no és el mateix parlar de la Bisbal que del Bisbal...

(Algú sap com hauríem de solucionar l'ús de la cursiva en "del Bisbal"? Si hom pretén ironitzar únicament sobre el Bisbal, caldria desfer la contracció?)

CII Samaranch

2010-04-22T14:14:00.002+02:00

Aquests dies en què, malauradament, hem hagut de sentir Samaranch tants cops -tant pels que el consideren "un camaleó" com pels que opinen que és un "giracamises"-, de ben segur que us heu adonat que ben pocs -diria que només els mitjans catalans- han pronunciat aquest cognom català com calia. Tan difícil és fer una consulta mínima per saber com es pronuncia un mot que tantes vegades hauran de repetir? Si ho haguessin fet, haurien sabut que ben poca cosa té a veure la che castellana amb la mera concatenació d'una ce i una hac en català: res més enllà que una herència de l'ortografia prefabriana, visible en l'antiga grafia de Vich, o en altres cognoms, com ara Rossich.

(No acabo d'estar del tot d'acord amb la idea de "corregir" els cognoms que tenen una ortografia que no s'adiu amb l'actual; en molts casos -vg. Ferrer, Farré, Ferré, etcètera- simplement tenia a veure amb la incompetència de la persona que escrivia el nom al registre civil durant l'època franquista, però en d'altres simplement reflecteix, com deia, l'ortografia prefabriana, que ha perdurat per una qüestió de tradició. No em trobo en aquesta situació, però no crec que canviés el meu cognom Farran, per exemple, per Ferran, ja que a) em faria tenir un cognom "diferent" de la resta de la família i b) em faria gràcia lluir aquesta falta d'ortografia que potser va cometre un avantpassat meu. Faig fora el quartet de corda i torno al tema principal.)

El que m'ha resultat més curiós, però, és que els mitjans castellans no sols no han pronunciat Samaranch com calia (amb la nasal velar sonora, altrament dita "ena pija"), sinó que s'han permès d'innovar: els més fidels a la seva llengua ho han pronunciat amb l'africada sorda (Samarantx), però d'altres ho han fet amb una hac aspirada (llegiu a la castellana Samaranj). Per què? Tinc ben pocs coneixements d'alemany, però em sona que la primera persona del singular (ich) té una pronúncia amb hac aspirada -oi que també es pot pronunciar ish o ik?; ajudeu-me, si us plau!- D'aquí vindria l'equívoc?

En fi, segurament no cal ens trenquem més les banyes a mirar de desllorigar el perquè d'una pronúncia que, de ben segur, no respon a cap lògica, sinó a una qüestió de mera despreocupació.

CI De petits Fabres a futurs Montilles

2010-04-22T14:02:00.001+02:00

Context: vestidors d’un gimnàs. La veritat és que si mai us hi heu apuntat, cosa gairebé impossible, és obligat de fer-hi una visita: tot un món a part.

Mentre m’eixugava, tres o quatre vailets esvalotats han entrat cames ajudeu-me i s’han començat a canviar, mentre esquitxaven –de franc!– la resta del personal. La conversa era en català, i l’un li anava demanant coses a l’altre: “el sabó”, “la tovallola”, “el pentinador”... En sentir això darrer, un Fabra en potència ha trencat l’idil·li frenètic del moment: “que no es diu pentinador, es diu pinta; que no saps parlar o què?” El company, aleshores he detectat que devia ser castellanoparlant, s’ha posat roig com una tomata i ha abaixat el cap. (El que en aquell moment no sabia ningú, però, és que en realitat pentinador sí que existeix, malgrat que amb un significat un poc diferent.)

Heus ací un bon exemple d'allò que els infants són cruels. Ben poc m’ha faltat per recriminar l’acció del petit Fabra i engrescar el petit Montilla –ho dic de broma– a continuar fent un esforç per parlar el català. Espero que quan serà gran no sigui la típica anècdota negativa que expliquen el primer dia de classe els alumnes d’intermedi: “És que un cop un avi em va corregir i...”. Bé, la cosa és poc factible: de ben segur que tots dos ja tindran el C.

C La generació kanti

2010-04-18T13:45:00.000+02:00

Fa uns mesos, a classe, un alumne va fer escarafalls –exagero deliberadament– quan va sentir que pronunciava la erra final de càntir. És ben bé que el tema de les vibrants a final de paraula, valencians i balears a banda, presenta força controvèrsia: n’hi ha que clarament sonen (favor, mar, amor), n’hi ha que clarament no sonen (dolor, calor, fredor) i, finalment, n’hi ha del tipus més divertit, en què les erres finals sonen a gust del consumidor (actor, anterior, ascensor, autor, exterior, inferior, interior, posterior i superior; el Diccionari de pronunciació en català en dóna una llista tancada). Segons les fonts, són iguals de correctes la pronunciació i l’emmudiment d'aquest so.

Tornant al tema del càntir, he d’admetre que la pronúncia, diguem-ne, “muda” em sonava completament marciana. Una petita enquesta a l’aula -credibilitat baixa?- va deixar entrellucar una certa vacil·lació en la pronúncia d’aquest mot, mentre que una petita enquesta amb els col·legues de la feina -credibilitat alta?- va mostrar... el mateix. El fet curiós, però, és que eren els enquestats de més edat els que tendien a emmudir la erra –val a dir, a més a més, que el Diccionari de pronúncia catalana, d’Enciclopèdia Catalana, “prescriu” la pronúncia muda; ho dic amb tota la humilitat del món: no em refio gaire d’aquesta font-.

La solució avorrida és la que dicten les fonts: muda i prou –amb el suport de tots aquells parlants que s’esparveren quan senten la erra final-. La solució divertida –però igualment vàlida, crec– és una qüestió generacional –la “generació kanti”-: són els parlants de més edat els que emmudeixen la erra; aquests mateixos parlants són, segurament, els que més han fet servir aquest mot i, per extensió, aquest estri. Em plantejo si mai havia dit o sentit aquest vocable abans d’haver-lo ensopegat a classe. Per tant, aquells que pronunciem la erra final d’aquest mot som gent que, a més de no haver emprat mai aquest estri, no havíem sentit mai pronunciada aquesta paraula. Coherent, oi?

La cirereta del pastís, el detonant que escrigui tot això, és el programa Divendres –massa temps lliure, què hi farem-: entrevistaven el darrer terrissaire i ceramista del Vendrell. I com pronunciava aquest penedesenc aquest mot?: amb la erra muda. Amén. Ja ho deia en Xavier Fargas: quan no se sap per on agafar un mot, els especialistes manen.

Per cert, algú sap per què no neutralitzen els cognoms Coral i Peran? –gràcies, Jaume–.

XCIX Parte (no)

2010-04-09T16:14:00.004+02:00

Tant la metgessa com la infermera van errades. Té un cert passi -acceptem la metàfora?- sentir-ho en la llengua oral, per allò de la naturalitat -no tots els pacients són lletraferits, suposo-, però no pas que aparegui parte al comunicat de baixa. Fins i tot l'Optimot hi dedica una fitxa.

XCVIII Alguns municipis flamencs han acordat amb els constructors que no venguin pisos a la comunitat francòfona

2010-04-08T16:04:00.003+02:00

Vergonyós...

No em mullaré sobre qui fa de bo i qui de dolent en aquesta pel·lícula; no hi entenc prou. El que sí que és clar és que n'hi ha que no entenen que el multilingüisme suposa riquesa, i no pas conflictes: des d'aquests promotors capsigranys fins a aquells que defensen un estat català amb una única llengua oficial.

XCVII El joc d'"El gran dictat"

2010-03-29T22:30:00.001+02:00

Tota una troballa per a lletraferits i lletraferides...

XCVI Les sonores arriben a la crisi

2010-02-05T11:13:00.002+01:00

Enfilar el camí a la feina, fer girar el dial i assabentar-te que entrevisten el mateix president de la Generalitat sempre és una bona manera de treure’t la son de les orelles i activar l’antena...

Em sembla bé. Vull dir que no sóc pas del que critiquen el president Montilla per com xerra. Potser fa uns anys sí que pensava que la competència en català que se li suposa a una persona amb el seu càrrec hauria de ser superior –i, certament, “no em faria res” que fes un esforç per millorar, com a mínim, la pronúncia (ai, les sonores!)–, però trobo que reflecteix una realitat de la societat catalana: els catalanòfons de primera generació, en els quals recau una part molt important de l’avenir de la nostra llengua.

Fa un parell català d’anys, el president de la Filològica, Joan Martí, va venir a l’acte de cloenda dels postgraus de correcció de la UAB. L’Albert Branchadell, expert i partidari del multilingüisme –i, per cert, un dels banderers del bàndol optimista quant al futur del català–, li va demanar què pensava quan sentia que el nostre president xerrava com xerrava i Martí, potser perquè representa el que representa, va etzibar-nos un discurs sobre la competència lingüística que haurien de tenir els nostres polítics. No sé si tot plegat ens fa més nosa que servei: no es tracta pas d’ensabonar ningú, però potser ens hauríem de posar més sovint en la pell d’aquests catalanòfons de primera generació.

Reprenent el tema de l’entrevista al president, voldria comentar-ne un parell balear d’aspectes:

En primer lloc, una situació sobre la qual he parlat amb gent diversa darrerament: no detecto pas que el català d’en Montilla millori, però sí que es nota que quan li toca xerrar en castellà se li detecta un cert accent català, sobretot en les eles, que fan pensar en el típic personatge catalanet de TVE. La senyora Montserrat, era?

En segon lloc, que el president continuar sense fer sonores. Si ho fes –aquí sí que li faig cagar torrons: si ho aconsegueixen alumnes del nivell elemental, ell també –, la seva dicció milloraria notablement i, d’altra banda, els professors de català no sentiríem aquella cantarella tan típica de “però si el Monti no ho fa, tan greu és que no ho faci jo?”.

En tercer lloc, però estretament lligat amb l’anterior, sovint i menut demano a classe que, si bé és força difícil assimilar de cop totes les paraules en què se sent el brunzit, si més no, comencin pels mots que solem fer servir més habitualment: cosa, casa, posar, els números... Sabeu quina paraula ha sonoritzat perfectament el president? Crisi.

XCV Sobre accents...

2010-01-27T17:22:00.002+01:00

Segons Enciclopèdia Catalana, la forma catalana de la capital d’Holanda és Amsterdam. Després de rumiar-me si hauria de dur accent, vaig consultar l’ÉsAdir, que “orienta” sobre la pronúncia esdrúixola ([áms ter dam]). La qüestió, doncs, és per què no duu accent, igual com altres topònims estrangers que sí que accentuem: París, Berlín, Dublín o Pequín –aquest tres darrers representen un gran ajut a l’hora donar crèdit a la norma d’accentuar les paraules agudes acabades en -ín, que només afecta mitja dotzena de paraules (perdó, una de més: espín, hoatzín, isospín, magazín, popelín, tamín i tiracrín).

La qüestió, però, va més enllà: resulta que la pronúncia local, en neerlandès o holandès –em penso que aquestes dues etiquetes comporten el mateix problema que espanyol i castellà–, és aguda ([ams ter dám]) i, potser per això, l’accent no hi és. Algú s’equivoca, crec: o l’ÉsAdir n’hauria de rectificar la pronúncia per tal d’adequar-la a la grafia o Enciclopèdia hauria d’accentuar el mot i adequar-la a la pronúncia que, intueixo, és més tradicional en català. No crec que una proposta a mig cavall entre l’ortografia i la pronúncia sigui la solució.

Gràcies, Ellen.

XCIV Bilingüisme fal·laç

2010-01-08T11:25:00.004+01:00

Titular d’el Periódico, versió castellana: “Catalunya tirita”. Titular d’el Periódico, versió catalana: “Catalunya tremola”. Algú ha corrugat les celles?

No dec ser la persona més adequada per jugar a veure què em diu la meva intuïció lingüística en castellà, però hauria jurat que tiritas únicament de fred. La definició de la RAE, però, refuta el meu argument:

1. intr. Temblar o estremecerse de frío o por causa de fiebre, de miedo, etc.

(sembla que ve de tir, que és l’onomatopeia d’un(a) tremolor; curiós, oi?)

Quant a tremolar, òbviament lliga amb la idea de tenir molt(a) fred, però, si de cop i volta algú m’etzibés un “Catalunya tremola”, crec que em passarien pel cap diverses coses, temperatures a banda. Definició del DIEC (semblant a la del GDLC i el DCVB):

1 v. intr. [LC] [MD] Agitar-se amb moviments curts, ràpids i repetits. Tremolar de fred. Tremolar de por. Tremolar com la fulla a l’arbre. Tremolar de cap a peus. Una detonació que ha fet tremolar tots els vidres. Tremolar-li a algú la mà, el pols.

Més enllà de les definicions dels diccionaris, ara potser peco de perepunyetes, continuo pensant que el matís que expressa el tiritar castellà no és ben bé el mateix que el tremolar català. Solució? Gens senzilla, ja que no se m'acut o acudeix cap paraula catalana que atribueixi especialment els tremolins al fred (fremir, estremir, trémer, tremir). D’altra banda, els verbs que transmeten la idea de passar fred (causi tremolins o no) no sonen gaire terrenals (enfredorir, enrederar, enreular). Per més inri, la frase en qüestió és el titular de la portada, per tant difícilment hi podríem afegir un complement del tipus “tremola de/pel fred”.

La moral de la història és que ens trobem davant d’un cas que fa de mal solucionar. Ara bé, potser a algú li podia haver passat pel cap de triar un altre titular, tenint en compte que el diari és “suposadament” bilingüe (empro les cometes perquè les informacions generals estan pensades en castellà, cosa que es nota en la redacció; per aquest motiu deu ser que l’Avui diu allò que està “pensat en català”). Possiblement seria defugir el problema, però ja ho diuen: traduttore, traditore.

XCIII Un pensament de teatre, un pessic de llengua

2010-01-06T23:42:00.004+01:00

Una altra recomanació, aquest cop del gènere teatral: Boeing Boeing, al Teatre Apolo –afanyeu-vos, el 10 de gener pleguen. La sorpresa és que, malgrat que tots els autors siguin catalans i catalanòfons de soca-rel (Àlex Casanovas, protagonista oficial; Mercè Comes, superba; Santi Ibáñez, protagonista oficiós; Beth Rodergas, rogallosa, pobreta; Marta Bayarri, vilanovina, i Cristina Solà, al tríptic “Alicia G. Laà”), l’obra és en espanyol. D’acord, no paga la pena parlar-ne.

A pesar d’això, us en comento un qüern d’aspectes lingüístics interessants:

U: Un dia ja vam parlar del code-switching, allò de canviar de codi (llengua) tot perseguint certs matisos, com ara la ironia o l’humor. A parer meu, aquest canvi de llengua, sovint fàcil de bandejar, és una de les grans creus del català (qui no s’ha trobat mai algú que a l’hora d’explicar els acudits es passa al castellà?; sens dubte, l’estendard del code-switching a Catalunya va ser en Buenafuente durant l’etapa a TV3). El cas és que a l’obra la Mercè Comes fa justament el contrari del que hom esperaria: és l’únic personatge que parla en català (no s’hi podia haver traduït tota l’obra, doncs?), això sí, només per dir el nom del porc als altres personatges. Òbviament, amb aquesta alternança aconsegueix la complicitat i rialles del públic. El que és curiós és que poques vegades trobem canvis entre el català i el castellà en aquest sentit, i menys encara per fer riure (sembla que el castellà té més gràcia, oi?).

Dos: (ben relacionat amb el punt anterior; cal explicar abans un xic del contingut de l’obra: un home que manté una relació a tres bandes amb sengles hostesses de vol) En cert moment, la dona de fer feines, renegant en català, deixa anar el barbarisme que ja es veia a venir: assafata. La qüestió és: ho fa per no allunyar-se en excés de la llengua principal de la representació o potser perquè l’ús puntual de barbarismes és també una mena de code-switching, aquest cop entre la llengua normativa i la, diguem-ne, llengua del carrer? Em va fer pensar en una anècdota que un dia explicava una companya del PALMA (per tant, coneixedora de la normativa) que no va dubtar a etzibar un “em va fotre una patada a l’espinilla!”. Faria tanta gràcia parlar d’una “puntada de peu a la canyella”? Ho deixo aquí.

Tres: Abans he comentat, deliberadament, que l’obra era en “espanyol” (no patiu, no encetaré l’altra eterna discussió), i ho fet perquè la llengua que parlen els actors de l’obra no és el castellà (entès com a la variant dialectal pròpia de Castella), cosa que es podia percebre en la velarització de les eles, i en el famós imperatiu “català” del verb ir: ves. (Un altre motiu perquè l’obra fos en català?)

Quatre: En un altre cert moment de la representació, un dels actors ha deixat anar un “fot-li”. L’àvia que seia al meu costat li ha demanat al seu marit què havia dit, i l’home ha respost, sense vacil·lacions: “fote-li”. Un parell de reflexions: la increïble impermeabilitat que manifesten algunes persones a modificar la seva parla (aquest cop l’estendard n’és en Carles Reixach) i el fet que una bona part de la salut futura de la nostra llengua recaigui, irònicament, en el passat, en els nostres avis. Els coixins fonètics són d’allò més genuí, per això no penalitza, per exemple, en els exàmens orals de català.

Molt divertit, de debò.

XCII 250 mots per a l'esperança

2010-01-05T17:01:00.001+01:00

Si mai aneu a espetegar a Vilanova i la Geltrú i us hi encalça el fosquet i un rau-rau a la panxa inesquivable, us recomano de visitar la Fonda del Cinto, situat al nucli antic de la vila, més concretament a la Geltrú. A part de bona teca –injecteu-vos una bona dosi de paciència abans de trepitjar-lo, això sí–, coneixereu la curiosa parella que el manega: una canadenca que parla un català de primera i un xicot de la Torre de l’Espanyol, a la Ribera d’Ebre, el qual us farà gràcia de sentir si, com jo, no esteu gaire avesats a fer-la petar amb gent d’aquelles contrades.

El cas és que justament ahir hi vaig anar a sopar i, tot just quan em disposava a encetar el segon, la ràdio que acompanyava el tiberi va anunciar la notícia que durant el 2009 s’havien incorporat al català 250 paraules noves, entre les quals el xurrasco a què estava a punt de clavar queixalada. Evidentment, la primera cosa que he fet aquest matí ha estat donar una ullada a la notícia, i he corroborat dues coses: la primera, que la major part d’aquests mots pertanyen a l’àmbit de la gastronomia i les noves tecnologies; la segona, que als catalans ens encanta dir la nostra, tant és que no dominem el tema de discussió –herència dels francesos, on el debat és l’esport nacional?

Paga la pena –o no– de clavar un cop d’ull als comentaris que els lectors de les versions digitals dels diaris deixen sota la notícia. Si més no, ens permeten corroborar, un altre pic, un parell català de coses: la primera, que començo a dubtar que aquesta possibilitat que ofereixen les versions digitals dels diaris d’opinar sobre qualsevol cosa sigui contraproduent –l’altre dia una bona companya en parlava; faig bombo del seu bloc; la segona, que fer d’aprenents d’astrolologia (terme que encunya Rudolf Ortega per designar aquella ciència que tracta d’esbrinar l’avenir de la llengua) ens deleix. Conclusions que se’n poden extreure: en primer lloc, que la llengua és viva; en segon lloc, que ens la prenem de manera poc seriosa.

Per cert, el xurrasco era prou bo.

XCI Bon any, aquí i a França

2010-01-04T17:42:00.003+01:00

Fa quatre dies, buscant vés a saber què, vaig ensopegar una pàgina en què pots trobar la frase "bon any" en qualsevol llengua del món, presumiblement. Empro l'adverbi escèptic perquè la llista que ofereixen, tot i que no m'he posat a comptar-les, no arriba ni de bon tros a les 6.000 llengües que hom diu que hi ha al món.

Algú hi ha vist res més estrany? El català no apareix com a llengua parlada a França, i queda reservada a l'apartat de la resta del món. Un lapsus? N'estic convençut. Igual com la ce trencada de "Françe".

XC Una imatge no val més que mil paraules

2009-12-23T13:19:00.007+01:00

Sempre he pensat que el pas del temps posa tot i tothom a lloc, i darrerament ho he corroborat en un parell (català) de situacions: la primera, haver ensopegat el llibre de qualificacions del batxillerat, en què tinc un 7 en català; curiosament, la mateixa nota de l’assignatura a les PAU i, també per atzar, la mateixa valoració que a la primera assignatura de la carrera: Llengua Normativa. Aquest maleït número perfecte m’ha fet gairebé tant de mal com recordar que la imatge que tenia aleshores d’una eminència com en Jesús Tuson (després d’haver llegit en castellà un impaïble Los prejuicios lingüísticos) era totalment equivocada. Potser hauria de donar dret a rèplica a la professora de batxillerat de llengua catalana, que no tenia gaires dots de dinamització, i al professor de llengua castellana, que potser no va entendre que la versió castellana del Mal de llengües era un pèl feixuc per a marrecs barbamecs (rodolí).

El cas és que la primera parada (extremadament recomanable) durant la lectura de Plantem cara ha estat Una imatge no val més que mil paraules, de Jesús Tuson, i que alhora m’ha dut a Lletres sobre lletres, que encara no he acabat. Quant al primer, en destacaria dues coses: primerament, la sàvia i fina ironia que fa servir Tuson i que fa que l’obra no resulti gens feixuga; segonament, la defensa que fa l’autor de la llengua dels periodistes (i que a l’hora reprèn Solà, al seu torn): tot sovint –jo el primer!– ens dediquem a cercar badades lingüístiques arreu de diaris, telenotícies i butlletins radiofònics, i mai no pensem en els pobres periodistes, que sovint i menut han de vomitar (no ben bé com el Pedro Jota del "Polònia") allò que escriuen, o sia, redactar-ho a cuita-corrents.

Curiosament, el darrer punt del paràgraf anterior em va suscitar una reflexió que, de fet, queda recollida a Sense pèls a la llengua, d’en Rudolf Ortega (darrera adquisició, a la qual dedicaré una entrada): igual com hem de tenir paciència amb el periodista, també n’haurien de tenir (ells) amb els correctors. Sovint i menut has de reaccionar a esguards d’incredulitat amb allò tan típic de “ja m’agradaria, però no sóc cap diccionari amb potes; un parell de minuts i ho busco”.

Quan acabaré el Lletres sobre lletres us en faré cinc cèntims, també.

LXXXIX Inclús (sí)

2009-12-23T11:30:00.005+01:00

“Inclús és una paraula incorrecta. L’expressió correcta és fins i tot”, canta l’emissora RAC105.

Doncs bé, per bé que segurament a una bona colla de lletraferits no ens acaba de fer el pes, aquesta peça lèxica -altrament dit, “paraula”- apareix al DIEC2. Per tant, ens pot agradar més o menys, podem fins i tot proposar de substituir-la per algun altre mot més nostrat -potser ens passarem de rosca si triem àdhuc-, però no és "incorrecta".

Recordo una entrevista que li van fer a en Rudolf Ortega (properament el tornaré a parlar*), en què deia, més o manco, que si pogués esborrar una paraula del diccionari, triaria inclús. Quan els gossos lladren alguna cosa senten.

*Veig que aquest ús transitiu de parlar (‘parlar algú’, 'esmentar-lo', 'anomenar-lo') no queda recollit “enlloc” (DIEC2, GDLC, DCVB, DUVB). Algú pot corroborar que aquest règim és terrenal?

LXXXVIII Fred gelant?

2009-12-21T13:42:00.004+01:00

Aquest matí he sentit a Catalunya Informació l'expressió "fred gelant". De bell antuvi m'he pensat que devia ser un lapsus linguae o l'adopció d'un adjectiu innecessari, però sembla que no:

pluja

1 5 [ME] pluja gelant Pluja que es congela i forma una capa de gel en el moment que entra en contacte amb la superfície, quan aquesta es troba molt freda. (DIEC2)

Sospito, però, que aleshores hauríem de tenir una entrada per a la forma verbal que ha guanyat la categoria d'adjectiu, per analogia amb abrasant, arabitzant o assecant?

LXXXVII Qüestió de co...rrides

2009-12-18T12:14:00.005+01:00

En un dia tan important com avui, mirem de desfer (si és possible) el garbuix:

Primer de tot, el nom de l’animal:

DIEC2: Recull toro i brau, que remeten a bou (Bos taurus). La percepció, però, és que el nostre bou no té res a pelar amb el toro espanyol. Sembla que els que duen esquella són els castrats, que queden inclosos a la segona accepció.

Termcat: Entén pel nom científic Bos taurus una nomenclatura nova: bou salvatge europeu. En tot cas, en dóna com a alternativa castellana l’uro (ur, Bos primigenius), que en cap cas té a veure amb el que es toreja ni el que duu esquella. Finalment, recull brau de lídia i toro de lidia, que sí que remeten al toro de lidia castellà i que sembla que és el que ens interessa (o no). D’altra banda, aquest diccionari també dóna bou, brau i toro com a sinònims del toro castellà.

GDLC: Recull a l’entrada de toro el toro de lídia i també remet al bou o brau no castrat.

DCVB: Fa la mateixa distinció que el DIEC2 i el GDLC, però afegeix que “a certes comarques, el nom de bou tot sol significa més especialment el bou castrat; el que és sencer (sencer?) s'anomena bou pare o bou de llavor, i també bou en vena (Maestrat)”. La mateixa percepció és la que tinc jo.

Conclusió:

Hi ha dos tipus de bous: els no castrats, que equivalen al toro castellà i que en català es pot anomenar també toro, toro de lídia (no normatiu), brau i, en certes contrades, bou pare, bou de llavor i bou en vena; en segon lloc, hi ha els castrats, els de l’esquella, vaja. Ambdós animals pertanyen a la mateixa raça: Bos taurus.

En segon lloc, la “festa”:

DIEC2: Recull correguda de bous (també com a simple fet de “fer córrer” els bous), cursa de braus, corra de toros i, finalment, bous (‘festa popular de joc amb bous’; no especifica, però, que tingui res a veure amb la tauromàquia).

Termcat: Correguda de bous, correguda de toros i cursa de braus.

GDLC: Toros, corrida, corrida de toros, corra de toros, correguda de bous (amb les mateixes accepcions que el DIEC2) i bous (‘festa popular de joc amb bous’).

DCVB: Toros, corra de toros, correguda de braus, correguda de bous, lluita de braus i corrida.

Conclusió:
Mil i una alternatives, que cadascú triï la que vulgui en funció del seu grau de khevisme: bous, correguda de bous, cursa braus, correguda de braus, lluita de braus, toros, corrida de toros, corra de toros i, finalment, corrida.

Moral de la història: és difícil equivocar-se, ergo no us hi trenqueu les banyes (perdó).

LXXXVI Musicalitat ortogràfica

2009-12-17T16:28:00.004+01:00

Algun dia ja n’he parlat: hi ha un parell balear de paraules de la nostra llengua –el mateix deu passar, però, en altres idiomes– que, no se sap per què, se solen escriure malament; o de les quals, si més no, costa més d’interioritzar la grafia. Treballar com a professor de català, i tractar cada dia amb persones que tot just s’endinsen en el món de l’escriptura en català, em permet de corroborar-ho. Potser algun dia començo a elaborar-ne una llista més exhaustiva.

Se’n podrien fer tres grups: primerament, les que se solen escriure malament per influència d’altres llengües, com és obvi, majoritàriament de l’espanyol –vegeu mots l’alçada de les bes dels quals (uf!) difereix en ambdues llengües–, però també del francès, com ara *arrivar o *trovar 1 –el que resulta curiós d’aquest parell català és que fins i tot persones que desconeixen el francès opten per aquesta grafia; es podria parlar de “musicalitat ortogràfica”? Segonament, les que se solen escriure malament sense cap motiu aparent i, gairebé, “per tradició”, com ara la famosa *troç 2 –afegim-hi el parell català del primer grup, en el cas de persones que no coneixen la llengua francesa. En darrer lloc, hi hauria les que se solen escriure malament atesa una pronúncia poc acurada, com ara boix –mot ben català, però, això sí, amb significat allunyat de la follia– per boig.

Tot plegat per comentar que fa poc, tot corregint, em vaig trobar amb el súmmum de la desfiguració gràfica de la paraula del darrer exemple. Concretament, la frase era: “Ja veus que estic una mica bosch”. L’acudit sobre electrodomèstics és tan clar que el bandejaré.

No deixa de ser curiós, però, el tema de la “musicalitat ortogràfica”. Cosa de boschos...

1 Fent, precisament, una activitats de bes, una companya amb "deformació professional de coral" -o sia, pronúncia de [v]- articulava la labiodental en paraules que s'escrivien amb be alta. Ultracorreccions o potser la grafia actual no reflecteix la pronúncia d'abans (*avans).

2 Influència de la zeta castellana?

LXXXV Hipopreposicionalisme (segona part)

2009-12-17T15:25:00.004+01:00

Recupero l’entrada del 19 de juny del 2009, en la qual comentava el cas curiós de somniar (somiar), que gaudia de qualsevol règim preposicional llevat del que percebia –em penso que no sóc l’únic– de manera més natural: amb la preposició amb –influència del castellà, que n’hi reserva l’ús metafòric? Corrobora l’ús incorrecte el DUVC; al seu torn, el DCVB confirma l’ús tradicional del règim amb amb.

Ara toca fer anàlisi de l’eslògan següent:

És acceptable si hom pren el complement introduït per la preposició com un circumstancial de companyia? Si consultem un altre cop els diccionaris, veurem que somniar (somiar) és intransitiu quan significa, tot simplement, ‘tenir un somni’. Per tant, és acceptable si la publicitat vol fer notar que la colla d’amics ajuda a tenir somnis –siguin d’una nit d’estiu o malsons. Ara bé, que potser hom no pretén en realitat fer un joc de paraules, tot considerant aquest suposat circumstancial com un complement preposicional, “la cosa somiada”? Tot indica que la voluntat era la segona, per consegüent estrictament no seria correcte.

En aquest cas, però, em mullo i accepto la barca, ja que no em deixa de sonar marciana qualsevol altra opció.

LXXXIV La neu qualla?

2009-12-16T12:54:00.005+01:00

Un servidor s'omple la boca quan diu a classe que, encara que sentim alguna cosa a TV3, no ens hem de refiar que sigui correcta.

"-I a Begues la neu qualla?

-Qualla o agafa?

-Home, ahir a TV3 vaig sentir en Molina que... -traguet de saliva."

Explicació:

Ús correcte amb el significat de "coagular, dit especialment de la llet".
La llet s'ha quallat de seguida.

Ús incorrecte en el sentit de prendre, agafar.
La neu no ha quallat als carrers.

La neu no ha pres als carrers.

La neu no ha agafat als carrers.

Per cert, l'explicació és de l'ésAdir...

LXXXIII Reial o ral?

2009-12-16T11:37:00.007+01:00

"Àlex: reial o ral?"

Consulta elemental –no pas per la complexitat de la qüestió, sinó pel curs del preguntador–, de resposta no tan elemental. La intuïció em va fer pensar que, òbviament*, m’ho demanava pels camins rals, cosa que feia pensar que ambdós adjectius eren equivalents, amb matisos diferents pel que fa a l’ús. Al DIEC2, però, costa de trobar-hi la resposta:

reial
1 adj. [LC] [HIG] Relatiu o pertanyent al rei, a la reina o a la reialesa. Poder reial. La família reial. Palau reial. Corona reial. Estendard reial. Marxa reial. Galera reial.

2 1 adj. [LC] Sota el patronat del rei o de la reina. Abadia reial. Museu reial. Carretera reial.

2 2 adj. [LC] En un regne, epítet donat als grans establiments de l’Estat. Reial Acadèmia de Belles Arts.

3 adj. [LC] [BOS] Que excel·leix per sobre d’altres de la mateixa família, s’aplica al nom d’alguns animals i plantes. Antílop reial. Àguila reial. Llorer reial. Malva reial.

4 m. [NU] Ral 1 i 2 .

ral
1 1 m. [LC] [ECT] [NU] Moneda emesa pel rei. Ral de València de Jaume I. Ral català.

1 2 m. [NU] Unitat monetària d’àmplia difusió a Europa des del segle xiii, d’or o d’argent, amb valor divers segons l’indret i l’època.

1 3 [NU] ral d’ardits Unitat catalana de compte, que designava el conjunt de 12 ardits o 24 diners.

1 4 [NU] ral de billó Unitat castellana de compte, múltiple del maravedís.

1 5 [NU] ral fort Ral d’argent castellà i, des de 1714, espanyol.

2 m. [LC] [NU] [ECT] Moneda de 25 cèntims de pesseta. Quatre rals fan una pesseta.

3 adj. [LC] camí ral V. camí.

Camí ral, doncs, però no pas reial? Sembla que el nom d’aquests camins pot haver derivat de l’adjectiu monàrquic, però que també ho pot haver fet de l’arabisme rahal, que en català ha acabat derivant en rafal, terme que fa referència a una finca d’ús agrícola. Derivats d’aquest nom hi hauria topònims com Rafelbunyol, que sempre m’ha fet tanta gràcia.

Reial o ral, doncs? En segons quins casos, equivalents. En segons quins altres, no. Aquí, no.

Qui molt parla molt erra.

*Quina fal·lera envaeix darrerament els mitjans i fa que es pronunciï aquesta paraula sense la geminació corresponent?

LXXXII Més frases per a la posteritat (el datiu voraviu)

2009-12-16T11:31:00.006+01:00

"No ens hauríem canviat de casa si no ens haguéssim tocat la 6/49."

Després del datiu ètic, el datiu d'interès i el datiu de possessiu, en trobem un altre tipus: el datiu voraviu? (rialles enllaunades)

LXXXI No deixem de plantar cara

2009-12-16T11:29:00.004+01:00

Durant aquest temps en què no he actualitzat, més per falla de temps que de material, us ho ben puc assegurar, se m’ha tornat a desvetllar la gana de llegir, i he topat amb un tou –veig que el DIEC2 no en recull l’ús; el DCVB sí– de lectures molt i molt recomanables. El lloc d’honor, però, el reservo per a Plantem cara, de Joan Solà. La veritat és que ja després d’haver-ne llegit el pròleg, em va tornar a treure el cap una melangia que ben sovint m’envaeix i que em fa plànyer de no haver cursat Filologia Catalana. No em queixo pas de tota la formació rebuda a la UPF durant els estudis que hi he fet, però la veritat és que no deixo de sentir certa pena de no haver arribat a conèixer veritables monstres del món de la llengua catalana. L’estendard, sens dubte, n’és Joan Solà, de qui gent molt més assenyada que jo i que l’ha tractat en primera persona assegura que és el Fabra en vida. Amén. (El magnífic pròleg, per cert, és de la Neus Nogué, que sí que he tingut el gust de conèixer personalment.)

Quant a l’obra en si, tot just en passo per la meitat. I és ben bé que és com aquell àpat que et ve tan de gust i que gaudeixes tant que no desitges que arribi a la fi. Continuant amb el símil culinari –gràcies, Montse–, es tractaria d’alguna cosa així com una safata feta a base de canapès de formatges; però no de formatges qualssevol, sinó només del tipus del rocafort o el gruyère, ço és, de formatges consistents, forts, purs. Tot plegat perquè Plantem cara –dispenseu-me els que ja l’hàgiu llegit i sabíeu abans d’encetar-lo què teníeu entre les mans– no és res de nou, sinó el recull de tots els articles publicats per Solà al diari Avui durant una dècada. És a dir, majoritàriament llengua pura i dura, amb descansos merescuts amanits amb xeflis de literatura i societat. La veritat és que no en sé prou, i quedaria massa petulant, per jutjar si els raonaments, els coneixements i la intuïció lingüística de Solà són millors que els d’altres gramàtics, però la mera exhaustivitat en els exemples (no en dóna un, ni dos, en dóna molts, quan no els dóna tots) i la versatilitat de l’estil amb què s’expressa ja et fa pensar que allò que tens entre les mans té pedigrí. Les futures Converses filològiques?

Comentar-ne el contingut resultaria, una altra vegada, massa petulant, però potser quan tingui més temps em dedicaré a comentar el que m’ha suscitat alguns dels articles. El que sí que és un problema quan ets un lletraferit de mena amb gana de conèixer coses és que Plantem cara és com consultar un diccionari (copio un símil que Solà recull al llibre, amb el qual m’he sentit molt identificat): comences cercant-ne qui sap què i, sense saber com, passes d’una paraula a una altra i acabes que ni tan sols recordes quina era la primera consulta que hi volies fer. El cas és que Solà parla tan bé de tantes altres obres que no m’he pogut estar, a mesura que devorava Plantem cara, d’adquirir i cruspir altres petits tresors. Sobre aquests darrers, això sí, en parlaré quan toqui i de manera individual.

En fi, que si us resulta tan feixuc com a mi empassar-vos els diumenges d’hivern sense futbol, aquest manat d’articles fa passar més ràpid el tràngol.

LXXX Frases per a la posteritat (o no)

2009-12-03T19:09:00.003+01:00

En una activitat de verbs: "Has coit el pastís massa estona i ha quedat dur".

Dispenseu que hagi tornat amb un comentari tan lasciu, però no me n'he pogut estar. Algú més ha pensat ipso facto en certa escena d'American Pie?

LXXIX Anècdotes de les aules

2009-10-22T13:45:00.003+02:00

Vet aquí la madrilenya acabada d'arribar que quan anava a comprar i li deien "Un euro amb deu", donava un euro i tornava la salutació "A(mb)déu!".

I el quiosquer que surt a empaitar-la...

LXXVIII Demanar vs. demandar

2009-10-16T10:00:00.003+02:00

Tot i que comparteixen el substantiu, demanda, no és el mateix dir que estem a l'atur perquè allò a què ens dediquem no està gaire demandat, que estar-hi perquè no es demana gaire.

I tot d'una se m'acuden un fotimer d'acudits sobre oficis que haurien de ser més demandats.

LXXVII No ens deixem anar la melena (i menys a la tele)

2009-10-15T15:59:00.006+02:00

Aquest dissabte vaig poder mirar per primera vegada el nou programa de TV3, El gran dictat. La veritat és que pinta prou bé, tot i que potser l'horari no li assegura gaire audiència.

A priori no es tractaria de l'espai més adequat per trobar coses dignes de ser comentades en aquest bloc, però, ostres, que el presentador d'un programa d'aquest tipus asseguri que "la melena és seva" tot estirant-se d'uns cabells més aviat sans i rossets no acaba de rutllar...

LXXVI De les sinuoses i rampants costes del Garraf (uf!)

2009-10-01T13:53:00.006+02:00

Després d’haver parlat de les "costes del Garraf” durant 15 anys i de passar-hi dos cops al dia durant els tres darrers, fa poc vaig sentir a la ràdio com en deien “revolts del Garraf”. La recurrència a Google (109 contra 12.700) i la informació de l’Enciclopèdia, però, ens dóna la raó als garrafencs (gentilici que, per cert, no apareix al DIEC2).

Amb tot, bé podríem fer els ulls grossos, ja que, a les "costes", a més de costa, hi ha revolts. El que resulta un xic més inversemblant és la traducció al castellà d’alguns avis castellanoparlants de la comarca, que parlen sense embuts de les "cuestas del Garraf". D’acord que costa, en català, també significa 'rampa', però, entre nosaltres: fa tuf de fals amic.

I, ja que hi som, sabíeu que cuesta també existeix en català? (Jo, no.)

LXXV Va de Barça

2009-09-29T13:13:00.009+02:00

Dos dels fitxatges d'enguany del Barça han comportat un cert garbuix lingüístic:

D'una banda, la pronúncia d'Ibrahimovic, que es pot sentir de tres maneres diferents: Ibràhimovic, Ibrahímovic o Ibrahimòvic. Accents a banda, l'Zlatan mateix ens ho deixa clar (cliqueu-hi).

D'una altra banda, l'ortografia de Txigrinski. Tot i que l'ÉsAdir recomana la propdita, sembla que a la samarreta, no sé sap per quins criteris, en lluirà una altra.

LXXIV La inenció és el que compa

2009-09-29T12:58:00.006+02:00

Bona iniciaiva, sí senyor, però alguna cosa s'hi roba (ep!) a falar...

LXXIII Ni cap ni peus

2009-09-28T16:30:00.004+02:00

Aquest matí m'he despertat amb la notícia que és possible que en Cruyff sigui el proper entrenador de la Selecció Catalana de futbol. Hem estat discutint amb un company de feina fins a quin punt és versemblant: d'acord que hi ha hagut -i hi ha- entrenadors que en el moment d'arribar al càrrec ni tan sols dominaven l'idioma del país del qual són seleccionadors (vg. Capello), i fins i tot que mai no l'han parlat (vg. Guus Hiddink), però aquest cas és molt diferent. Deixant de banda que la realitat de la Selecció comporta que l'entrenador hagi de tenir un cert perfil sociocultural (i no hi afegeixo -lingüistico- per no atapeir la paraulota...), no es pot tolerar que una persona que fa 35 anys que viu aquí i no parla bé l'espanyol i no diu ni ase ni bèstia en català sigui el nostre seleccionador.

La cirereta és això (cliqueu-hi).

LXXII La crisi arriba al moblam

2009-09-24T11:12:00.004+02:00

Fa poc parlava d’una casa de mobles que, per dir-ho d’alguna manera, no s’hi mirava gaire, a l’hora d’elaborar els fullets en català. Sembla, però, que la manca de miraments s’estén a altres cases del sector.

La publicitat, en castellà, és la següent:

La traducció catalana de la botiga amb seu a Olèrdola és: “Se n’enterarà Vilafranca de qui és el rey.” Val a dir que el fullet és de mida DIN A3, i l’eslògan ocupa el mateix que a la versió castellana. És possible tal densitat d’errades? Anem a pams.

És tolerable l’ortografia de rey tenint en compte que el nom de l’empresa és en castellà. S’hauria perdut, però, el joc de paraules si s’hagués optat per la i llatina? D’altra banda, tampoc no fa gaire mal la dislocació del subjecte, però, sincerament, fa estrany.

Quant als errors “greus”, s’hauria bandejat el pleonasme amb una simple coma darrere del subjecte, tenint en compte que, a més, en l’oral fem la pausa. Pel que fa al darrer error, segurament és el que fa més mal, ja que és d’aquells barbarismes que et corregeixen des que no aixeques un pam de terra*.

*Recordo que durant la carrera en Daniel Cassany va esmentar *enterar a l'hora de parlar de registres i àmbits: “Jo seria incapaç de dir-li a ma mare que m’he assabentat d’una cosa.” Pertinent? No ho sé, però fa gràcia, ves...

LXXI Sobre drogues (bones)

2009-09-23T14:07:00.005+02:00

L’altre dia va sorgir el dubte: per què diem que anem a ca l’adroguer per fer cap a una drogueria? La cerca al DIEC2 ens ho “soluciona”:

drogueria
f. [LC] [IMI] Comerç de drogues d’aplicació industrial, domèstica, etc.
droguer droguera
m. i f. [LC] [PR] Comerciant de drogues d’aplicació industrial, domèstica, etc.
adrogueria
f. [LC] [IMI] Botiga on venen espècies i altres articles de consum corrent, amb exclusió generalment del pa, la carn, el peix, les verdures i el vi.

adroguer adroguera
1 m. i f. [PR] [LC] [IMI] Persona que té una adrogueria o que hi despatxa. 2 m. i f. [HIH] Mercader de drogues.

La veritat és que la cosa és, si més no, un xic sorprenent i, si m’ho permeteu, incoherent:

Droguer és a drogueria el que adroguer és a adrogueria, oi? I aleshores per què en el primer cas és un simple "comerciant" i en el segon "la persona que hi despatxa"? Per què la segona accepció d’adroguer no remet a droguer, si és ben bé el mateix, amb definicions pastades però desiguals?

M’ha sorprès també el significat d’adrogueria com a botiga de queviures. Sapigueu, però, que no hi ha pau: el DIEC2 i el Diccionari castellà-català d’EC el recullen amb aquest significat (el segon com a traducció directa del *colmado de tota la vida), però el DCVB el recull com a 'drogueria'.

Atès (o gràcies) al garbuix, podré continuar dient que vaig a ca l’adroguer quan em dirigeixi al Cal Vicentó*, però tot plegat no em convenç gaire...

S'obre l'enquesta: com ho feu anar vosaltres?

*Per acabar-ho d'adobar, aquesta cadena d'establiments es defineix a la web com a 'adrogueries', però els cartells diuen que són 'drogueries'.

Definitivament, si mai us ofereixen drogues...

LXX Parells traïdorencs

2009-09-22T12:33:00.005+02:00

Un dia vaig parlar de la lletra més important de l'alfabet. Aquest article no és pas per prendre-li el títol, però sí per tornar a destacar la importància que pot tenir una mera vocal. Vegeu florescent i fluorescent.

I, si no us agrada, aüqueu-me -perdoneu l'acudit.

LXIX Sobre tifons i tràfic d'òrgans

2009-09-18T12:38:00.005+02:00

Si mai us avorriu o us plantegeu la necessitat de tenir correctors en català, cliqueu aquí. Us avanço que la imatge de l’entrada només n'és un tastet.

LXVIII Sobre la nova programació de TV3

2009-09-18T10:20:00.005+02:00

Tres fronts:

U: Sobre l’eslògan de TV3, “Comencem de nou”, caldria tenir en compte que a la mateixa web de l’ÉsAdir consideren que “sovint es fa un ús abusiu de la locució adverbial de nou”. D’acord que fa de mal substituir per alguna cosa equivalent sense allargassar excessivament la frase, però no haurien de predicar amb l’exemple?

DOS: Sobre l’Afers exteriors, ahir me’n van sobtar tres coses: l’esforç d’en Miquel Calçada per pronunciar les eles geminades*; el tractament de vós, que personalment trobo forçat, amb un dels entrevistats, i, finalment, el criteri de subtitulació, que no acabava de ser coherent, a banda de traduir al català el que deien en castellà.

TRES: Algú s’ha fixat que a la careta d’entrada del 3/24 hi surt la imatge d’un document amb un desprès ben gros amb valor adverbial?

*Informació del PEO (acudit d’en Joan Costa): “No és recomanable [...] La pronunciació d’una sola l en mots com col·legi, novel·la, il·lustre”. La qüestió que em suscita l’explicació és: què significa “en mots com”? Només aquests tres o s’hauria d’estendre a qualsevol ela geminada?

LXVII Ultracorreccions de l'alçada d'un campanar

2009-09-17T09:49:00.008+02:00

Aquest matí, al fantàstic Fricandó matiner, un oient ha trucat (entre altres coses) per queixar-se que a l'apartat del trànsit tot sovint diuen a l'altura de, mentre que la forma correcta és a l'alçada de. Una lectura positiva i una de negativa: VISCA la sensibilitat lingüística de l'oient, que si més no mira de llevar un granet de sorra del desert; LLÀSTIMA que tot plegat sigui una ultracorrecció: com a locució, l'opció correcta és a l'altura de. Potser caldria recordar també que, de fet, tant altura com alçada són correctes, tot i que amb alguna diferència de significat.

Ens quedem amb la lectura positiva, oi? Llàstima que en Vador no l'hagi corregit i hagi donat per bo el que li deien...

LXVI Qüestió de co... rrels

2009-09-08T14:17:00.006+02:00

Tot i que és ben obvi, fins fa no gaire no hi havia pensat:

Es tracta de l’anglès e-mail, que tant fa referència a l’aplicació, com a l’adreça de correspondència i al missatge. El Termcat dóna com a alternatives catalanes, per ordre: ‘correu electrònic’, ‘adreça electrònica’ i… ‘correu electrònic’ o ‘missatge electrònic’.

El problema rau en la tercera traducció, la qual, certament, no acaba de ser pertinent. Cap problema amb ‘missatge electrònic’, però sí amb ‘correu electrònic’, ja que sona tan estrany com si en lloc d’enviar cartes trametéssim “correus postals”. Certament, el DIEC2 ja deixa entreveure la disconformitat, ja que només recull ‘correu electrònic’ com a ‘aplicació’.

Certament, el tractament de la terminologia no és gens senzill, sobretot a l’hora d’escatir quin és el criteri que ha de prevaldre. Val a dir que el francès també parla de courrier électronique i, com a novetat, de courriel. De la meva banda, optaré pel "missatge electrònic".

Gràcies, Enric!

LXV Sobre fals bestiar

2009-09-08T09:40:00.005+02:00

Hi ha dues coses que no m’agraden de les vacances: que en el meu cas siguin forçades i no remunerades –vegeu picapedrers del Consorci– i que, després d’haver-me estat dos mesos i mig sense fotre ni brot, quan torno a la feina dubto absolutament de tot, la qual cosa és positiva, però no deixa d’emprenyar.

El cas és que l’altre dia era a l’ascensor amb un amic –no penseu malament– i vam començar a discutir sobre si avaria s’escrivia amb e o amb a –no estem tan malament: ja sabeu que els cartells dels ascensors són un filó per als lletraferits criticaires. El cas és que, després de comprovar que s’escrivia amb a –encara sort que vaig guanyar l’aposta–, vaig descobrir que havíem topat amb un altre fals amic, ja que averia també té significat en català: ‘bestiar’ i, fins i tot, una mena d’impost andorrà.

D’acord, tots dos mots són homòfons en oriental i només en canvia una lletra, però no deixa de fer gràcia. I, per cert, si la persona en qüestió dubta tant que ho amb escriu amb hac, aneu amb compte de corregir-ho sense mirar-vos-hi abans...

LXIV Corrents i corrent

2009-09-03T09:48:00.006+02:00

Sempre m'ha fet gràcia aquest parell (català) de formes: la primera, que potser és la que es fa servir més -de vegades inconscientment-, correspon a un adverbi, mentre que la segona és el mer gerundi del verb córrer. Dic que de vegades es fa servir corrents inconscientment perquè tot sovint m'he trobat que s'usa pertot, com si també es tractés del gerundi.

Pel que fa al significat, també hi ha una certa diferència: mentre que córrer, i per extensió el gerundi, vol dir 'anar de pressa', corrents significa 'molt de pressa'. Una mica com la relació entre l'adverbi Bolt i la resta de gerundis...

LXIII Sobre ambients irrespirables

2009-09-03T09:28:00.007+02:00

En el decurs d'una setmana he sentit dos cops un ús capciós de la paraula atmosfera i que certament és resultat d'una traducció massa literal del mot anglès atmosphere. Sense anar més lluny, ahir, a TV3, tot parlant del congrés de cardiologia que es va celebrar recentment a Barcelona, posaven en boca d'un home anglòfon que "Barcelona tenia una atmosfera meravellosa".

De fet, si cerquem atmosfera al DIEC2, veurem que només té el significat més primer:

1 1 f. [LC] [ME] [FIA] Massa gasosa que envolta la Terra per efecte de la força gravitatòria. Fenòmens que tenen lloc a l’atmosfera. Atmosfera terrestre.

1 2 [ME] [FIM] atmosfera estàndard Atmosfera tipus.

1 3 [ME] [FIA] atmosfera lliure Capa de l’atmosfera terrestre situada per sobre de la capa de fricció, en què la superfície de la Terra no afecta significativament el moviment de l’aire.

1 4 [ME] [FIM] atmosfera tipus Atmosfera ideal que s’utilitza per a graduar els altímetres i es caracteritza per tenir al nivell del mar una pressió de 1.013,2 hectopascals i una temperatura de 15 °C, amb una disminució constant de la temperatura de 0,65 °C cada 100 metres d’altitud des del nivell del mar fins als 11 quilòmetres.

2 1 f. [FIA] Massa gasosa que envolta un astre qualsevol. L’atmosfera de Mart. Les atmosferes estel·lars.

2 2 [FIA] atmosfera primària Atmosfera produïda per la captura de material gasós de la nebulosa primordial en condensar-se un protoplaneta.

2 3 [FIA] atmosfera secundària Atmosfera produïda per la gasificació de materials volàtils atrapats en roques de planetes.

3 f. [LC] Porció d’aire continguda en un local. L’atmosfera viciada d’un teatre, d’un cafè.

4 f. [QU] Gas o mescla de gasos presents en una cambra de reacció, la composició química dels quals influeix notablement en els productes obtinguts.

5 f. [FIM] [ME] Unitat de pressió que equival a la pressió que exerceix una columna de mercuri de 76 centímetres d’altura a 0 °C, i és igual a 1,013 × 105 pascals (símbol, atm).

Certament, l'única accepció amb cap i peus seria la 3, si hom pren tota la ciutat com si fos un local. El que no tinc tan clar és si aquest bon angloparlant pensaria el mateix si fes un tomet pels volts de la Boqueria...

Ambient, home, ambient!

LXII Sobre entrepans de formatge no gaire convincents

2009-09-03T09:24:00.007+02:00

Sempre que rebo notícies d'aquest tipus sento una barreja d'indignació i d'incredulitat: realment estem tan malament o potser sovint i menut hi posem més pa que formatge?

LXI Sobre toponímia espanyola (o en espanyol)

2009-09-02T11:07:00.006+02:00

Després d’unes llargues vacances, que precisament van cloure en un indret el nom del qual és un bon exemple per a aquesta entrada, torno a carregar amb la revolució toponímica.

A l’hora de parlar dels topònims espanyols o en espanyol, s’haurien de tenir en compte dos factors: el tractament general del topònim i, més concretament, la pronúncia.

Quant al primer punt, personalment no he entès mai com podem demanar que es deixin d’usar les formes castellanes dels topònims catalans (paga la pena visitar la Wikipedia) si nosaltres ens entestem a continuar parlar de la ciutat de Lleó o de Cadis. Tot parlant-ne amb una lletraferida amb més galons que jo, vaig saber que tot plegat es devia a l’etimologia del nom, que ens alguns casos havia donat lloc a formes diferents per a cada llengua. El cas, però, és que tot seria més senzill si simplement agaféssim el topònim amb la forma actual de la llengua pròpia d’aquell territori, més que no pas haver de consultar en tot moment si hi hagut bifurcació en l’evolució del nom. En entrades anteriors s’havia parlat de posar la llengua al servei dels parlants, i no pas a l’inrevés. Que potser no estem fent justament això darrer quan centrem l’adaptació del topònim tot basant-nos en la seva forma primera? Ben lícit seria, doncs, que els castellans diguessin Gerona o Lérida. Val a dir, però, que la qüestió depassaria les fronteres lingüístiques i s’endinsaria en les polítiques a l’hora de tractar els topònims en territoris bilingües, com ara els bascos, els gallecs i, fins i tot, dels germans valencians o rossellonesos. Us imagineu en Paco i en Sarko a la seu de l’IEC?

Pel que fa al segon punt, la pronúncia, la qüestió és valorar si fóra bo de salvaguardar el nostre sistema fonètic i no pronunciar allò que no duu barretina o bé tocar de peus a terra i articular sons que, d'altra banda, no són propis del català. L’opinió de la lletraferida amb galons és rotunda i coherent: pronunciar els topònims espanyols amb la zeta i la jota castellanes, igual com hem après a fer la hac aspirada. La consulta, doncs, era inevitable: per què diem Saragossa i Cadis (fins i tot amb l’ortografia fixada “a la catalana”), però en canvi hauríem de dir Badajoz i Jerez? La resposta, un altre cop enfocada cap a l’ètim -vegeu Gades i Caesaraugusta... Quina disbauxa, oi? Definitivament, haver d’aprendre l’origen dels topònims no sembla pas la millor opció. D’altra banda, també ens podríem plantejar, igual com amb els topònims catalans, si no hauríem de parar l’orella i pronunciar com els locals els noms dels pobles, més que no pas fixar-nos en una grafia que, de fet, sovint només afavoreix una minoria.

Lanzarote o Lansarote? Fricatives a banda, l’illa és del tot recomanable...

LX Toponímia catalana

2009-07-11T17:35:00.003+02:00

Vet aquí una de les meves fal·leres més pregones i que més discussions em sol comportar: el tractament dels topònims. He decidit, per tal de no caure en l’avorriment (tant meu com vostre), dividir aquesta entrada en tres: el tractament dels topònims catalans, el dels espanyols i, finalment, els de la resta del món.

A l’hora de tractar els topònims catalans, ens vénen al cas casos en què la pronúncia popular és errònia. Un manat d’exemples serien Berga, Andorra, Arenys, Canyelles o Besòs (en aquest darrer cas, però, la grafia ja ens dóna la pista). Quan dubtem si la e de Berga és oberta o tancada, hem de recórrer a la pronúncia local, que és la que ha de prevaler. Aquesta mesura sembla la més encertada, car qui millor que aquells que hi són nats coneix millor com cal pronunciar el nom d’un poble? (A l’hora de fixar la grafia, la tendència també és recórrer als “locals”, per bé que tot plegat comporti més d’un problema.)

Arran d’una conversa a Zèfir, vaig plantejar la qüestió de si no hauríem de dur aquesta mesura a un estadi supradialectal, ço és, respectar la no-neutralització i el grau d’obertura dels topònims occidentals, per exemple. Es respectaria, evidentment, el sistema fonètic de cada variant, és a dir, un valencià neutralitzaria Barcelona amb a, però evidentment no emetria el so de la neutra, que li és impropi. Òbviament, la tasca seria llarga i feixuga, però que potser no seria el més encertat? Al cap i a la fi, la primera vegada que sentim un poble, evidentment per un “local”, el que fem és simplement repetir allò que hem rebut de la manera més acurada possible, oi? Jo, per exemple, seria incapaç de pronunciar “a la central” Térmens, ja que el tinc completament assimilat en occidental, sense neutralitzacions.

Com era d’esperar, el comentari recurrent que cal posar la llengua al servei dels parlants i no pas a l’inrevés no es va fer esperar, però en entrades subsegüents, en el tractament d’altres topònims, ja es veurà si potser no fa anys que cometem aquest pecat. Finalment, només voldria comentar que certament fa gràcia quan llegeixes (en el meu cas, gràcies a Eduardo Mendoza) topònims catalans adaptats a la grafia castellana, del tipus Tarrasa. Al principi em feia mal a la vista, però ara trobo que és la manera, per exemple, que els pobres habitants de Sardañola no hagin de sentir el nom del porc quan els cridin.

LIX Anecdotari de l'examinador

2009-07-11T17:25:00.004+02:00

Fer d’examinador en proves orals de qualsevol idioma condueix a situacions de tota mena: examinands amb atacs de nervis, estats de supèrbia descontrolada, ploreres i, fins i tot, massa alcohol al cos. També resulta curiós en quina mesura poden trair els nervis (que vagi per endavant que no pretenc fer mofa d’aquestes errades, sinó treure’n ferro):

a) En l’exercici de lectura, “la vall de Boí” va donar lloc a pronúncies de tota mena, com ara “la val de Boi” (al més pur estil "Llicà de Val") o la millor: “la guai de Boí”. Em vaig quedar amb les ganes de conèixer tal mossa...
b) En parlar de volcans, corríem el risc de confondre el Croscat, el Montsacopa i el Santa Margarida amb el Cròscat, el Monsacaba i la Margarida. La veritat és que l’alternativa sona a sèrie d’humor.
c) Finalment, un examinand no dubtava a exposar com a inconvenient de les fatigoses obres al carrer el fet que “haguessis d’anar al poble del costat a fer les teves necessitats més importants”. Evitaré l’acudit escatològic.

LVIII Anècdotes dialectals

2009-07-11T17:23:00.004+02:00

En un exercici de dialectes, un alumne eixerit dubtava de la dificultat d’assegurar si era veritable o fals el procés de monoftongació a Barcelona de la paraula aigua. “Jo mateix vaig sentir fa poc al gimnàs que ‘cuando haiga que ir, se va’”. Brutal.

LVII Visca les autonomies!

2009-06-30T10:04:00.003+02:00

Aquest matí he hagut d’anar a l’Oficina de Treball de Vilanova (ròssecs estiuencs dels picapedrers del Consorci) i, després que la persona que m’ha atès s’hagi tornat mico buscant la categoria professional, finalment he descobert que ja no era profe de català, sinó Profesor de lengua castellana, autonómica o literatura.

No entraré com faig sempre a cercar l’adjectiu autonòmic al DIEC2, ja que la definició és prou transparent. El que em plantejo és si realment l’etiqueta és prou... assenyada. Només hi veig dues coses positives: la primera, que no hagin optat per solucions pitjors, com ara “llengua minoritària” o, àdhuc, “subdialecte”; la segona, que dit d’aquesta manera sembla que hi hagi desenes de llengües “autonòmiques”.

I ara he pensat en les llengües que es poden triar a la Viquipèdia: aragonés, asturianu, estremeñu... Visca la diversitat lingüística!

LVI Hipopreposicionalisme

2009-06-19T12:38:00.004+02:00

Ara que els llibres de la sèrie Millennium, d’Stieg Larsson, estan tan en voga, resulta interessant donar-hi ullada des d’un punt de vista merament lingüístic. Aquest cop, però, em limitaré a comentar-ne alguns títols, ja que encara no he tingut la sort de llegir-los.

Quant al primer, Els homes que no estimaven les dones, cal tenir en compte que és ambigu, ja que no queda clar quin és el subjecte o, amb unes altres paraules, qui no estima qui. Vaig proposar el dubte a Zèfir, i hi va haver opinions vàries: òbviament, des d’un punt de vista gramatical la preposició davant de complement directe per desfer ambigüitats no és obligatòria; amb tot, considero que, sempre que tot plegat serveixi per evitar malentesos, la preposició hi hauria de ser.

Els defensors de no posar-hi la preposició addueixen que l’ambigüitat es desfà un cop has llegit l’obra. Tanmateix, i lluny de la voluntat d’encetar una discussió sobre l’argument, després d’anar a mirar la pel·lícula (primer cop que ho faig abans de llegir el llibre), no tinc tan clar que l’argument ho desambigüi. I és ben bé que tot plegat acaba amb la venjança d’una dona que traspua androfòbia contra un misogin, oi? Per acabar-ho d’adobar, també caldria tenir en compte que el títol original, en suec, no presenta cap ambigüitat. Així doncs, no hi estaríem afegint un matís que en realitat no té?

El segon títol, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, és ple de coses a comentar: la tria de llumí en detriment de misto, que tot sovint hom percep com un d’aquells barbarismes acabats en o àtona; l’elecció de gasolina en lloc de benzina, tot i que aquest cop es tria la variant sospitosa de ser agramatical; l’escolliment de somiar i no pas de somniar, podríem arrancar la xarrada sobre els verbs amb doble forma, etcètera.

El que podria sobtar més, però, és l’ús transitiu de somiar –sant tornem-hi a les preposicions!. Segurament atesa la influència del castellà, podríem pensar que la preposició que toca és amb –jo sóc el primer que m’ho pensava. Amb tot, resulta que somiar és un verb que lliga amb tot, tret d’amb amb (conglomerat de preposicions): podem dir que somiem un futur prometedor, que somiem en un futur prometedor (el DIEC2 no recull el règim amb en), que somiem a aconseguir un futur prometedor i, fins i tot, que somiem d’aconseguir un futur prometedor.

Així, l’opció del traductor torna a ser correcta, des d’un punt de vista gramatical, tot i que segurament a tots ens sonaria més natural l’ús intransitiu del verb, amb la forma La noia que somiava en un llumí i un bidó de gasolina.

Tot amb tot, de, contra o sobre preposicions no hi ha res escrit.

LV La lletra més important de l'alfabet

2009-06-18T10:19:00.002+02:00

Mai no havia sospesat la qüestió que planteja el títol fins que no vaig topar amb la frase següent:

De fet en la seva persona s’iniciava una nova dinastia que lluiria en els nostres anals.

Si tenim en compte que el text parlava del castell de Canyelles, no hi ha lloc per a la interpretació lasciva.

Així doncs, Ara ja teniu la resposta: si n’ha de faltar alguna, que no sigui la ena…

LIV Anècdotes a les aules (2a part)

2009-05-13T17:39:00.003+02:00

En un exercici de dialectes, es demanava que partint d'uns fragments es detectés la variant dialectal i se n'expliquessin algunes característiques. Vaig topar amb dues afirmacions curioses:

u) "El valencià fa servir pronoms invertits." Un nou factor sociosintàctic: la condició sexual.

dos) "El text parla d'una Caterina, que és un nom típic de Mallorca. Per tant, és balear." Mmm... entre poc i massa, cap característica més científica?

LIII Sobre la influència de la influença, mexicana, castellana o catalana

2009-05-10T17:35:00.004+02:00

La veritat és que fa dies que em voltava pel cap la idea de parlar sobre la segona denominació de la grip més mediàtica dels darrers anys: la grip nova. Volia comentar que em resultava curiós que, després de valorar que porcina no era l'adjectiu més adequat, s'hagués optat per un de tan buit i genèric com nova. Mentre em rumiava què explicaria, em va arribar això: http://bibiloni.cat/blog/?p=823. Després de llegir-lo, no cometré l'error de voler pixar massa alt, així que simplement us recomanaré aquesta entrada, el blog en si i l'autor, que és un monstre (en el bon sentit, i és clar).

Sense deixar el temà de la grip, però, comentaré alguns aspectes lingüístics curiosos que hi estan relacionats: el primer, que en català disposem de dues denominacions per a aquest virus, una de les quals és homofona de la que hem pogut veure als diaris mexicans: influença. D'altra banda, també fóra bo de recordar un dels barbarismes més estesos arreu: enconstipar-se. Sembla que s'hi ha colat una síl·laba semblant a un pronom, igual com a d'altres verbs com ara enrecordar-se o empenedir-se. Finalment, cal no oblidar un mot a priori tan nostrat com és galipàndria; dues curiositats: la primera, que té dos cosins germans: calipàndria i calapàndria; la segona, que el dia que vaig voler ensenyar aquesta paraula a classe em van dir que en castellà també existia. La RAE, però, no en diu ni ase ni bèstia, cosa que ens fa pensar de nou en la rachola.

LII Aix, ecs, ixc!

2009-05-10T17:31:00.003+02:00

Ben nostrada és la frase que diu que “els arbres no ens tapin el bosc”. Més enllà del significat real que té, sovint em trobo davant de situacions tocant a la llengua que em fan venir al cap aquesta frase, quan es tracta de pensar en l’etimologia de les paraules. Fóra bo de recordar que els catalanoparlants tenim la sort de disposar d’una obra cabdal en aquest aspecte, com ho és el gran diccionari d’en Coromines. A una escala menor, també és molt recomanable l’obra d’en Pau Vidal En perill d’extinció.

I és ben bé que recordo que quan era petit estava tan avesat a llegir a les samarretes dels jugadors de l’Atlético el nom de la ciutat amb més corruptela de Màlaga, que el dia que vaig caure que tot plegat era la lexicalització d’un nom i un adjectiu (mar-bella) em va semblar tota una troballa. Suposo que en aquest cas podríem dir que el bosc, el conjunt, m’havia tapat els arbres, els mots independents.

Un altre exemple em va passar fa poc a classe, quan una alumna em va demanar si la manera de sortir dels valencians tenia res a veure amb els anglesos. La resposta, tot i no haver-m’ho plantejat mai, era ben òbvia, ja que salta a la vista: tan eixir com exit provenen del llatí ex-ire ('anar fora’). Un altre cas divertit semblava el del idò, que una altra alumna em va comentar que venia de l’anglès I do, cosa versemblant atesa la influència anglesa a les Illes. La cerca al Coromines, però, ho va desmentir, i sembla que tot plegat respon a un fenomen fonètic tan comú com el de cruspir-nos sons: de doncs a idò, igual com hi ha gent que diu dòs. De fet, els contextos d’ús d’idò i I do són força dissemblants.

Idò, eixim?

LI La indignació dels cagadubtes

2009-05-10T17:17:00.004+02:00

Des de fa un temps, TV3 ha tornat a dedicar una estona de la seva programació a la llengua amb l’espai Tinc un dubte. Enrere queda, però, el benvolgut Caçadors de paraules, del qual no s’ha tornat a saber més. Caldria valorar si aquesta fi precipitada ha respost a motius de la cadena o si, pel contrari, no donava més suc –no pas la llengua, sinó els temes sociolingüístics que poden interessar al gran públic.

Aquest cop, l’empresa és més humil: esquetxos ràpids dedicats a dubtes i incorreccions lingüístiques i, de tant a tant, a alguna curiositat. Cal remarcar que es basa en el llibre amb què comparteix nom. Posats a trobar-ne el cantó negatiu, diria que, a banda que el format és molt pobre (veu en off, presentadora bufona i una pissarreta un poc carrinclona), la manera d’enfocar els temes de vegades és equivocada: certament, no el puc pas mirar cada dia, però de la mitja dotzena que he vist en la gran majoria la discussió parteix de la indignació de la presentadora davant del error. És la manera d’arribar al públic?

A parer meu, la resposta és negativa. La persona que no domina una llengua o bé que la vol perfeccionar no vol que el mestre li digui que ho fa malament; la veritat és que aquesta postura és força descoratjadora. Quantes vegades no ens hem fet enrere a l’hora de parlar una llengua forana per por d’equivocar-nos? No deia la dentadura més famosa de la televisió que no ens havia pas de fer basarda tornar a començar? Potser fóra bo, doncs, de canviar una indignació que, de fet, no té sentit: sempre preferiré que la iaia amb més energia del Casal Rock parli catanyol que no pas que no digui cap mot en català.

L SER o no SER, vet aquí el dilema

2009-04-24T13:25:00.004+02:00

Sempre he pensat que les conviccions personals, siguin del tipus de siguin, han de formar una part important de la nostra vida, però no han pas de dominar-la. Fa cert temps una companya lletrapatint (gràcies, Montse) m’explicava que sovint la situació sociolingüística del català l’afectava massa en el seu estat d’ànim. Malament aniriem si ens ho prenguéssim tot tan a la valenta.

Podeu pensar que l’exemple susdit és fer-ne un gra massa, i segurament teniu raó. Us en penso un altre: cert khevi que comparteix l’amor per la llengua amb l’amor pels esports, a parts iguals. A l’hora de triar el programa esportiu que escolta quan és cotxa té un dilema: a) triar el programa en català que parla durant dues hores exclusivament del Barça i que no l’acaba de convèncer o b) escollir el programa de les Espanyes en què xerren en espanyol i repassen l’actualitat esportiva en general. La resposta? Evidentment, b.

Amb tot, de vegades la tria traeix. Anit, a El larguero, de la cadena SER, en José Ramón de la Morena connectava amb la roda de premsa després del partit del Barça. En aquell moment, en Guardiola responia, en català, una pregunta que li havien fet des d’una emissora catalana. La situació resultava un xic caòtica, ja que l’enviat a la roda de premsa s’afanyava a mirar de traduir el que deia a l’espanyol, però les veus s’encavalcaven i l’intèrpret improvisat no demostrava tenir-hi prou traça. Ja us podeu imaginar el debat.

En de la Morena, el qual admiro enormement com a periodista, es demanava si en Guardiola responia les preguntes durant les rodes de premsa únicament en català (cosa totalment incerta) i si “no era una provocació a l’animadversió que davant de mitjans de les Espanyes es respongués en català”. Les dues conclusions que se n’extreuen són les següents:

U) Un cop més, la desinformació que pateixen des de les Espanyes sobre la situació a Catalunya arriba a límits insospitables: en Guardiola respon en català, quan li demanen en català, i en espanyol, quan li demanen en espanyol. El que és més greu, però, és que en de la Morena doni per suposat una cosa totalment incerta i no miri abans d’informar-se’n un xic més. Ahir mateix es vanagloriaven que eren de llarg el programa esportiu més seguit arreu d’Espanya. Primerament, si és esportiu que no parlin de política, i, en segon lloc, si ho fan, que sigui com cal. Crec que a ningú no li agrada sentir-se enganyat.

Dos) Si és una provocació respondre en la mateixa llengua que et pregunten al territori on aquest idioma és oficial? Per l’amor de déu, que potser els periodistes de la SER critiquen que en Rafa Benítez, entrenador del Liverpool, respongui en espanyol les preguntes que li fan en la mateixa llengua a Anglaterra? El problema és que a les rodes de premsa d’en Guardiola no hi ha intèrpret, que ja n’aniria sent hora. I, en tot cas, és problema dels mitjans espanyols encarregar-se que els seus periodistes dominin la llengua del lloc on van. Només faltaria.

Reprenent allò que comentava al principi, opino que convé no portar les conviccions al límit. Així, ho tinc ben clar: continuaré escoltant El larguero. Poso més amunt la qualitat del periodisme que hi fan que no pas la llengua en què s’expressen i les pixades fora de test esporàdiques que facin de tant en tant. Si vull estar al cas de l’actualitat en general miraré TV3. I, alerta, perquè trobo que és el millor telenotícies.

XLIX Perífrasis que no toquen

2009-04-17T13:14:00.002+02:00

(A partir d’avui, enceto una nova secció: fer de professor de català, a banda de ser molt gratificant, també permet topar sovint i menut amb situacions divertides i anècdotes que paguen la pena de comentar relacionades, òbviament, amb la nostra llengua. D’ara endavant, doncs, aniré comentant succintament aquestes situacions, que espero que resultin interessants i divertides.)

En un examen de nivell C, proposava una activitat de correcció de frases en què es feien servir perífrasis de manera incorrecta, sense canviar el sentit general de l’oració:

Enunciat: “El concursant ha marcat la resposta B. Serà correcta?”
Resposta: “El concursant ha marcat la resposta B. Fa pinta de ser correcta?”

Nova perífrasi de probabilitat: fer pinta de + infinitiu. Caram!

XLVIII Sobre cosins mal avinguts (culers, eh?)

2009-04-17T11:47:00.005+02:00

Diumenge passat vaig gaudir de l’experiència d’anar al Camp Nou. D’acord, no és pas cap gran troballa ni res fora de la normalitat, però si tenim en compte que des de les Olimpíades que no hi anava, tot i ser culer de soca-rel, entendreu tal delit (i delicte).

El cas és que vaig tenir sort, ja que vaig poder comprovar en primera persona si l’adaptació del ‘Boig per tu’ havia quallat o no a l’estadi (resposta negativa). Ja que hi era, també vaig tenir l’oportunitat de veure si havien decidit retocar l’arxiconegut “reflexada” (resposta afirmativa: “reflectida”).

El cas, però, és que tot i esmenar un error, en van introduir un altre, a parer meu, de més clamorós: “com et puc estimar / estigui a prop o lluny”. La veritat és que no vaig poder evitar pensar en els meus alumnes, amb qui havia vist quatre dies els usos dels cosins mal avinguts ser i estar. I encara hi vaig pensar més quan vaig veure que havien confós quant amb l’adverbi de temps.

Bé, confiem que tot plegat respongui a a) la necessitat imperiosa d’una paraula trisíl·laba i b) un error de picatge.

*Un dubte existencial: algú sap quines altres llengües, a banda de l'espanyol, tenen dos verbs diferents del tipus ser i estar?

XLVII Sobre l'estalvi d'ultracorreccions

2009-04-12T17:19:00.004+02:00

L’Anna Montserrat, arxiconeguda per ser la coautora de l’esplèndid Diccionari d’ús dels verbs catalans, comentava l’altre dia que parlar de “fer ullades” era una ultracorrecció. De fet, és ben bé que les llengües reflecteixen la cultura dels seus usuaris i, en aquest sentit, el tòpic dels catalans s’adiu perfectament amb els verbs crossa que emprem: hom diu que som garrepes, però pencaires; així doncs, no solem donar gaires coses, sinó que més aviat les fem. M’abstindré en aquest punt de repetir la també arxiconeguda llista de coses que hauríem de fer.

El cas, doncs, és que empesos per aquesta fal·lera gasiva solem –jo el primer– parlar de “fer ullades”, mentre que en realitat les ullades les hauríem de donar, tal com resa l’Anna Montserrat i, ja que hi som, el DIEC. De tota manera, no sé pas si prenem més mal per aquesta acció massa papista o per la tirallonga de construccions de què s'ha apoderat el verb donar.

XLVI Sobre espècies protegides, a banda del linx

2009-03-26T12:27:00.005+01:00

Si m’ho permeteu, avui no descobriré la sopa d’all editorial i parlaré d’un llibre que ja fa més de quatre anys que es va publicar: En perill d’extinció. 100 paraules per salvar, d’en Pau Vidal. La veritat és que no n’havia sentit a parlar fins que una alumna no me’l va recomanar, a parer meu, molt encertadament.

Ja només pel títol l’empresa de l’obra sembla difícil, ja que mirar de passar tot el lèxic d’una llengua pel sedàs de la genuïnitat i la recurrència fins a reduir-les a un centenar és, si més no, força agosarat. L’exercici matemàtic en acabar la lectura és obligat: dels 100 mots proposats, en coneixia el 82%, i, si hem de ser sincers, n’empro habitualment un 52%. Així doncs, i si tenim en compte que en principi els meus coneixements lèxics de lletraferit haurien d’estar per damunt de la mitjana no lletraferida, la tria és adequada.

Aquest cop no comentaré cap aspecte merament relacionat amb la llengua que hi empra l’autor llevat de les dues picades d'ullet al DCVB: encar i contento. Finalment, resulta interessant de fer esment de les interessantíssimes notes sobre etimologia que barreja amb les explicacions. Un grapat de recomanacions: les cabòries, trencar el gel (per a qui no en coneix la història) i el jazz (o n’hauríem de dir jaç?).

Bona lectura!

XLV Conxorxi per a la Dinamitació Lingüística

2009-03-21T18:59:00.003+01:00

Mig qüern d’anècdotes interessants:

a) Fa no pas gaire cercava cert supermercat que duu per nom un parell de consonants. En demanar on parava a la primera persona que passava pel carrer, la dona va respondre mig avergonyida mig atemorida que encara no entenia el català, i que si li faria el favor (jo a ella) de traduir-li-ho al castellà. La veritat és que em va fer pensar en aquell noi d’accent canari que a l’estiu em va demanar on parava l’estació i que quan va sentir la resposta va fer uns ulls com unes taronges i mig esparverat mig foteta va fer un “eh, que yo no hablo catalán!”, com aquell que fuig de la VPR. Entre poc i massa...

b) Un alumne hondureny es planyia l’altre dia que als llocs públics, encara que hi parlessis en català, et responien en espanyol. Sobtat, li vaig demanar on havia estat, això, i en saber que era a la biblioteca municipal vaig començar a lligar caps... “Era rossa? Entre 40 i 50 anys? Ni alta ni baixa? Cabells llargs?...” Voilà, l’exalumna que el primer dia d’intermedi encara qüestionava per què s’havia d’ensenyar català en català. I el més fumut és que qui decideix són les xifres, i aquesta dona corre pel món amb el B sota el braç. Consorci per a la què?

XLIV La síndrome de la VPR

2009-03-20T16:19:00.003+01:00

Aquest matí, quan m’he llevat i he encès l’ordinador, he llegit un missatge electrònic que ha provocat ipso facto que comencés a notar quelcom dins meu que no rutllava. He anat corrents (i corrent) a cal metge, que no ha dubtat un segon: “Pateix un brot de la síndrome de la VPR. Faci bondat i no faci anar gaire les neurones.” “I és greu?” “No. Hauria estat pitjor enganxar la RVP o, encara pitjor, la RPV.”

Quan he tornat a casa, però, no m’he pogut estar de tornar a llegir allò que havia provocat aquella sensació:

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/03/17/union_europea/1237291091.html.

Veure que un tros de poliglot com el tal Ikonomou desisteixi de voler aprendre català perquè tothom salta immediatament a “l’altre bàndol” és molt trist...

Síndrome de la VPR: malaltia accidental i transitòria que provoca en el qui la pateix un estat d’ànim tripolar que neix de la vergonya, passa a la pena i acaba amb la ràbia. Vigila de no arrambar-te a aquell lletraferit, que em penso que passa la VPR.

Vergonya aliena de pensar en aquell amic de cognoms més catalans que el teu i que amb prou feines es defensa en castellà a qui mai no se li acut d’entrar en una botiga i dirigir-se al dependent en la seva llengua materna. Posteriorment, vergonya de conjunt de pensar que l’actitud de l’amic no és pas residual i que, possiblement, és la majoritària.

Pena, peneta, pena de pensar quines seran les conseqüències de tot plegat. Pena, peneta, pena de recordar el llibre que fa no res que acabes de llegir i que mira d’explicar les causes de la hipotètica desaparició del català.

Ràbia de pensar que encara som a temps de fer-hi alguna cosa.

I ara penso en el fotimer d’articles que per defensar el reconeixement i el pes del català a la UE només poden recórrer a les xifres. No podem defensar que el català no és una llengua “de segona” si abans no ens deslliurem de la creença que nosaltres som parlants “de segona”.

XLIII Sobre literatura, llengua i altres banalitats

2009-03-15T19:22:00.005+01:00

La veritat és que del que tens menys ganes en acabar de llegir Quiet és de posar-te a reflexionar sobre la llengua que hi empra l’autor. De tota manera, suposo que a cops és important saber discernir entre allò que et demana el cor i el que et dicta el cap. I si no que li ho demanin a en Màrius Serra, verbívor de mena, autor del llibre i... alguna cosa més.

Feta la introducció, m’agradaria comentar tres aspectes que he trobat curiosos:

a) En general, la llengua, tan viva i espontània, del narrador. I és ben bé que resulta difícil pensar en la normativa quan es tracten de sentiments tan forts com els que s’hi descriuen: xoriçar, tremendo, algun pleonasme i alguna cosa més que no recordo... Segurament el context li ho permet i, si no, no cal que patim: tot plegat passa desapercebut.

b) Era una cosa que esperava: tantes situacions en indrets distints augurava que en algun moment aparegués Vilanova i la Geltrú, de la qual és “nét”, si no m’erro per part de mare, en Màrius Serra. I és tota una picada d’ullet que en el fragment mateix en què en parla opti per la forma naltros, mentre que en la resta n’empri la variant “normativa”.

c) A Finlàndia, en Màrius té temps de fer-la petar amb un Pare Noel que li etziba tot de frases i paraules en català:

“[...] i després em comenta en anglès que va aprendre unes quantes coses en català corrent per les Rambles.
-Per les Rambles? Doncs devia ser fa molt de temps, perquè ara...
L’encerto.
-Franco’s time.”

La veritat és que llegir això darrer quan encara tens a la boca el regust del darrer Premi Ramon Llull et fa pensar que alguna cosa va malament. O que alguna cosa no anava tan malament. I que potser aleshores no caldria redreçar res. Però, i què ho fa que ara passi això? I si tot plegat fos impermeable a les immersions? I si mirem de negar una obvietat? I si...

Prou cabòries. M’estimo més pensar que, sense saber-ho, vaig començar a llegir Quiet el dia de l’aniversari d’en Llullu. Per molts anys!

XLII Sobre castellanoparlants vinguts d'arreu

2009-03-12T22:01:00.005+01:00

Tres reflexions:

La que fa u, relacionada amb l’espanyol que es parla a Catalunya: l’altre dia, en ensenyar a una alumna nicaragüenca que els antropònims, en català, solen dur en la majoria dels casos l’article em va respondre que això no sols passava amb el català, sinó també amb l’espanyol de la Península. Després de fer una petita enquesta entre l’alumnat, vàrem arribar a les conclusions següents: a) a Catalunya es fa, més que presumiblement, per influència del català, i no entén de registres; b) a la zona sud, l’enquestada és cordovesa, l’article es reserva per a contextos més aviat informals (tal com ja sospitava); c) a la zona central, no s’usa en cap context, i d), el més sorprenent, una noia de Leon que assegurava que la diferència entre “hablar de Nuria” o “hablar de la Nuria” és que en el segon cas es tracta d’un familiar. Curiós, oi?

La que fa dos, relacionada amb el que acabo de dir: un vailet d’aspecte magrebí m’atura pel carrer per demanar-me “un mechero para enchegar una cosa”. M’hauria estimat més que m’ho hagués demanat en català, però no deixa de tenir gràcia, oi? I no, no li vaig deixar l’encenedor, ja que el que volia engegar era un petard. Poc dissimulat, el boix...

I aprofito l’avinentesa (la tercera, doncs) per fer menció d’un estudi que és, si més no, sorprenent i que, després de fer-ne el debat pertinent amb la classe més multicultural que tinc (xilenes, nicaragüenques, hondurenys, francesos, peruanes, basques, andaluses, madrilenyes, argentines, veneçolans, italians i gal·leses), resulta que no neix pas del no-res: una de les causes que l’immigrat (ep!) llatinoamericà sigui, potser, més esquiu vers l’aprenentatge del català no respon pas al fet que hagin d’aprendre una llengua nova malgrat que ja dominin una de les oficials, sinó que és una de les conseqüències que, en arribar a la Península, ni tan sols entenguin l’espanyol que es parla aquí. No sembla descabellat, oi?

Dispenseu el darrer paràgraf, els que hàgiu pogut aguantar la respiració fins al final...

XLI L'últim per a davant de sintagma nominal

2009-03-11T17:07:00.003+01:00

Malgrat que no pretenc fer d’aquest espai un lloc de crítica literària, m’agradaria comentar alguns aspectes de L’últim home que parlava català, el darrer Premi Ramon Llull.

Com ja sabeu, el títol de l’obra no és més que un reclam, ja que la novel·la no va realment d’això, sinó de la relació d’amor-odi, en diversos àmbits, de dos escriptors catalans. No us n’explicaré pas el final, però sí us avanço que el títol del llibre es deu al fet que un dels escriptors estigui escrivint una novel·la que es titula d’aquesta manera i que, evidentment, sí tracta del tema de la desaparició de la nostra llengua.

La veritat és que sembla mentida que no hagi estat fins ara que a algú se li ha acudit d’escriure sobre un tema tan actual i, si em permeteu, repetitiu com el del perill d’extinció del català. De fet, m’ha fet una mica de ràbia que el llibre no anés explícitament d’això. Sobre el posicionament de l’autor, cal dir que no és mulla, ja que tot ho explica en tercera persona, però els personatges no deixen de traspuar una negativitat que s’ensuma arreu del volum.

A més a més, tot i la part de ficció, en la novel·la que suposadament escriu un dels personatges, les causes que la llengua s’extingeixi són les mateixes que avui dia l’escarneixen: la sensació que és una llengua de segona categoria, el canvi de codi cada cop que hom topa amb un castellanoparlant, els moviments migratoris, l’empobriment de l’idioma mateix, etcètera. Tot plegat, doncs, fa que se’n pugui veure fàcilment el llautó.

Quant a allò que realment concerneix aquest bloc, voldria comentar un parell català de coses sorprenents: la decisió d’eliminar tots els per a, sigui el que sigui el que ve al darrere. De fet, tot plegat provoca que sovint i menut m’hagi hagut de deturar per copsar amb exactitud el significat d’algunes frases. D’altra banda, una pràctica un xic més estesa, però que no deixa de ser sorprenent: la fusió en l’hi, de les formes la hi, li ho i, òbviament, el l’hi mateix.

No voldria pas menystenir els criteris lingüístics de l’editorial Planeta, però sí criticar que precisament un llibre que duu aquest títol i que proposa l’empobriment de la llengua com una causa de la mort del català decideixi eliminar tots els per a. Espero, de tot cor, que la proposta no qualli, calli, i mantinguem la preposició composta, com a mínim davant del nom.

Per cert, quina angoixa quan el senyor Bernat mor... i quina gràcia l'accent a Ramón.

XL Acudit tradicional: curt, suat i sense gràcia.

2009-02-14T23:16:00.007+01:00

Vet aquí l'equatoriana que entra en un forn de pa i no triga a sortir-ne esparverada: "Què ho fa que a Catalunya ofereixin droga com aquell que ven llonguets?"

Ho sento, a mi em va fer gràcia...

XXXIX La cosa vella sempre rutlla

2009-02-14T23:11:00.003+01:00

L’altre vaig haver de traduir una tira còmica del castellà al català per a una assignatura del Postgrau. “Las toallas nuevas no siempre secan mejor”, hi deia. Vaig obviar la que hauria estat la traducció adequada, ço és, una frase feta equivalent en català, ja que em vaig imaginar que es tractava d’una invenció juganera (que dius, en podia haver fet una cerca més acurada, oi?). Tanmateix, l’error no deixa de tenir un regust dolcenc: en mirar de traduir-la literalment, per motius d’espai vaig sospesar la possibilitat de bandejar el mot tovallola. “Tovalló?”, “drap”... calla, buscaré allò que diu la iaia... Patapam! Tovalla és sinònim de tovallola! I jo que em pensava que allò que bonament diu la meva àvia responia a un barbarisme com una casa de pagès! Evidentment, la recerca no es va acabar aquí, i vaig córrer a consultar l’Alcover-Moll. Resultat: Organyà (les homilies!), La Llitera (majúscula errònia inclosa), Fraga, Urgell, València, Alacant, Guardamar... De Barcelona res de res... Els rebesavis valencians? Potser sí...

Definitivament, aquesta diccionari és una benedicció! I sí, resulta curiós que una cosa, com més nova sigui, menys rutlli, oi?

XXXVIII Sobre canvis de parer encertats (i encertades?)

2009-02-13T21:15:00.005+01:00

La veritat és que no he sentit mai a parlar d’un tema (ara potser descobreixo la sopa d’all) que em resulta força interessant: la brossa internàutica (per paral·lelisme amb la “brossa espacial”, space junk, que algú em corregeixi si vaig errat o té cap alternativa millor), ço és, tots aquests llocs web que s’han creat i posteriorment s'han abandonat durant els aproximadament 20 anys d’auge d’Internet. No és gens difícil anar a espetegar a una pàgina que fa anys i panys que roman inactiva (o pitjor, que encara espera que la inaugurin) o visitar blocs que no s’actualitzen des de l’any de la picor.

Tot plegat sempre m’havia fet molta ràbia, ja que no sóc gens amant de deixar coses a mig fer i, encara menys, de no enterrar-les quan toca. Amb tot, l’altre dia vaig tenir una grata sorpresa, en topar amb un bloc que vaig crear fa un parell d’anys, durant el darrer any de carrera. Ens el va fer fer en Daniel Cassany, sempre tan innovador, i hi vaig trobar aquesta perla:

“La meva experiència amb el món de l’ensenyament de llengües és força breu: fa un parell –balear– d’anys que imparteixo classes de repàs d’anglès i català a nens i nenes –o nois i noies– en edat de cursar l’ESO. Si hagués d’extreure alguna conclusió arran de la meva participació en aquestes classes, en destacaria una per damunt de la resta: he refermat la meva voluntat de no dedicar-me al món de l’ensenyament de llengües (sempre que això em sigui possible, és clar).

[...]

Així doncs, el que espero obtenir d’aquesta assignatura és un regal amb forma de parer nou, si més no pel que fa al món de l’ensenyament de llengües: m’agradaria que m’ajudés a convèncer-me que aquesta sortida pot ser tan atractiva com qualsevol altra i que, de fet, pot arribar a convertir-se en la meva vocació oculta (potser ara pixo massa alt...).”

Caram! Com pot canviar la vida en només un any i mig, oi? Avui dia l’ensenyament de català és una feina que per a mi suposa un regal, ja que és el que més m’omple. Qui m’ho havia de dir, quan feia equilibris per conciliar Traducció i Lingüística amb una feina de nit... En fi, realment no va pas ser per aquella assignatura (a la qual no vaig assistir gaire, siguem francs...), però ara m’alegro d’aquest canvi de parer. I també celebro haver abandonat el llenguatge no sexista. Quina feixugor!

XXXVII Sobre pronúncies relaxades i cervells atrotinats

2009-01-31T15:53:00.004+01:00

És ben cert que certes poblacions del domini lingüístic catalanoparlant duen la mala sort al nom. De vegades perquè tenen massa fonemes que la llengua veïna no comparteix (/belvitxe/, /sitxes/), a voltes perquè tradicionalment es pronuncien malament (/blanes/, /begur/), molts de pics per relaxació o manca de ganes (/llica de val/, /martorel/) i un darrer cas que es podria etiquetar com a “falta de cultura” o “afany tocanassos”.

Aquest matí he anat a una immobiliària i he escoltat esfereït com el noi del davant cercava un pis de lloguer (no pas per alquilar) a Canyelles*, ja que treballava a /los monkhos/. No pas sense esforçar-m’hi, al cap d’un parell de minuts he deduït que la població a què feia referència eren els Monjos, vora Vilafranca. Ja podeu començar a votar: a) el noi no ha estat capaç de deduir que la jota del nom no es correspon pas amb la jota castellana i, pobret ell, tot i que de ben segur sent aquest nom centenars de cops al dia, encara ho diu malament, o b) simplement ho fa com a mostra de despreocupació per la llengua catalana i ni tan sols es digna, en tot cas, a traduir-ho (“Los monjes”).

Sort que no sóc de Santa Margarida i els Monjos i el pitjor que em pot passar és sentir de tant en tant algun “Villanueva i Geltru (plana)”.

* En una assignatura de criteris d’elocució em vaig assabentar que la pronúncia recomanada d’aquesta localitat garrafenca és amb la e oberta. Amb tot, no he sentit mai ningú de per ací que ho pronunciï així. Algú en sap res? És ben bé que un vilanoví és la persona menys indicada per parlar d'obertes i tancades, ho sé...

XXXVI Sobre Andorra (amb o oberta)

2009-01-24T13:00:00.008+01:00

Quan aquest estiu vaig tenir l’oportunitat d’anar a treballar a Andorra, vaig pensar que d’aquesta manera em podria familiaritzar amb el dialecte andorrà. Tanmateix, a banda de la trumfa, ben poca cosa més en vaig aprendre, atès que el mestissatge dialectal és tan divers que amb prou feines vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb algun andorrà de soca-rel.

De fet, i tot i treballar en una empresa pública, Ràdio i Televisió d’Andorra, la majoria dels treballadors no provenien pas del país dels Pirineus. Per més inri, les tres persones que presentaven els telenotícies parlaven el central, i l’única pista que ens podia fer pensar que érem a Andorra (a banda del contingut) eren les notes de color que el corrector hi podia afegir; això sí, mitjançant alguna tria lèxica i ben poca cosa més...

Sens dubte, una de les coses que més m’esfereïa era que ningú no pronunciava el nom mateix del país com calia, amb la o ben oberta. És ben cert que arreu del Principat (ara parlo del nostre) es poden sentir totes dues pronúncies, per bé que la més estesa és la tancada, més pròpia del barceloní. Tanmateix, el criteri pel que fa a la pronúncia de la toponímia hauria de ser el que la teoria imposa: parar l’orella als autòctons i reproduir el que sentim (bo i respectant la fonètica pròpia, i és clar). He dit que “hauria de ser”.

Tal com es pot llegir al Diccionari de pronúncia en català, de Paloma i Rico, “és oberta la o tònica del topònim Andorra. Així ho recullen les principals obres lingüístiques que tracten de la llengua catalana a Andorra, per bé que sovint sentim a dir el nom amb o tancada. Fins i tot en la mateixa publicitat institucional provinent del Principat”. Fa esparverar, oi?

Finalment, després de tanta dosi de negativitat, i no pas de negativisme, destapem el cava: heu sentit el nou anunci de promoció del turisme a Andorra? A banda de la manca d’esma de la veu, el nom del país, ara sí, es pronuncia amb la o ben oberta. Salut!

XXXV Sobre mosses i altres coses verdes

2009-01-21T17:00:00.005+01:00

La veritat és que no resulta gaire original parlar dels falsos amics. Tanmateix, alguna cosa gratificant ha de tenir corregir receptes de cuina. “Saltegeu les verdures”, va escriure algú. La tria lèxica era inadequada, òbviament, però se’m va ocórrer de cercar saltejar al diccionari: ‘robar (un vianant) sortint-li al camí’. Curiosa la imatge del senyor Pebrot (i senyora) assaltats al bell mig de la via, oi?

I encara relacionat amb l’anècdota susdita i propdita (paraules que acabo de descobrir), també resulta força enriquidor disposar d’un alumnat majoritàriament sud-americà. Resulta que ja feia dies que, al públic femení, m’hi referia com a mosses (“mosses, com ho tenim, això?”, “mosses, què hi heu de dir?”). Certament, havia detectat alguna cara d’esparverament, però no ho vaig acabar d'entendre fins el dia que algú em va demanar què volia dir mossa en català, ja que en el seu dialecte moza era sinònim de prostituta. Bufa!

XXXIV Sobre genives jaeneses

2009-01-20T19:46:00.003+01:00

La recerca d’un pàrquing per al meu cotxo m’ha permès de mantenir una conversa força interessant amb el veí septuagenari del primer primera...

És nascut a Jaén, en un poble el nom del qual no recordo, però que m’ha fet pensar en la paraula geniva (senyal que devia sonar més o menys igual...). Va arribar a Vilanova i la Geltrú l’any 58 (ço és, fa mig segle clavat) i, pel que he pogut sentir, no ha perdut gota del seu accent andalús (ergo, no parla gota de català). M’ha fet gràcia, però, que deixés anar catalanades a tort i a dret, del tipus: “Tu truca cuando estés”, “quedamos a tres cuartos de siete” o “tu por ezo no te amuines”.

El regust, com bé us podeu imaginar, és agredolç. (Ara cadascú s'hauria de plantejar si li agrada el porc agredolç dels restaurants xinesos; jo l'odio.)

XXXIII Solucions d'un altre planeta

2009-01-18T17:09:00.004+01:00

Certament, cada cop fa més vessa vegilar TV3…

Si fins fa no res en Roger de Gràcia ens delectava amb la riquesa lèxica (principalment) de la nostra llengua, ara ho fa amb un programa l’anunci del qual, de ben segur, ha deixat fer anar algun esgarip. “Marcianos”, s’hi sent. La pregunta, un altre pic, és: calia?

Hom afirma, i hi estic completament d’acord, que si en alguna cosa fluixeja la nostra llengua és en el pla col·loquial: la influència de l’espanyol hi és encara més notòria que en altres terrenys, i sovint i menut resulta gairebé impossible recrear la parla espontània sense recórrer a castellanismes. Tanmateix, potser de vegades es peca –pequem– d’ultralaits, i diem coses que podríem maquillar i fer més nostrades. El de sempre: trampejar la norma, sense transgredir-la.

En el cas de la tria de TV3, "marcianos", la pregunta és: per afegir el matís de parla col·loquial/espontània/juvenil, no n’hi ha prou de fer la metàfora de l’extraterrestre? Ço és, resulta gaire més col·loquial/espontani/juvenil dir “marciano” que "marcià"? I encara més, si volem recórrer als afixos (que resulten molt més productius en castellà que en català, això sí), perquè no diem “marcianets”? No sona prou col·loquial/espontani/juvenil?

El pitjor de tot plegat és que la gent no lletraferida també mira TV3, i quan sent aquestes coses arrufa el nas, però no es planteja el dubte i ho assimila com a bo: “(a taula, sopant) No sé per què t’indignes tant amb això. A mi em sembla bé. Jo tota la vida he dit murcianu, no murcià...”

Ja hi soms, que dirien els més septentrionals...

XXXII La mida és important

2009-01-16T19:28:00.004+01:00

Resulta que fa no pas gaire una companya va haver de cercar una espècie d’ocell al DIEC2 i es va trobar amb una definició força curiosa:

aura2
f. [ZOO] Ocell de l’ordre dels falconiformes, de 75 centímetres de llargada, plomatge negre, amb el cap i el coll vermells sense plomes, propi de l’Amèrica meridional (Cathartes aura).

Sens dubte, tal com deia ella, era xocant que l’accepció donés la llargada exacta de l’animal. És evident que tothom entendrà que el diccionari pretén donar-ne les mides aproximades, cosa que aconseguiria amb un simple uns, però el resultat no deixa de ser sorprenent i, si se’m permet, ridícul.

Vaig decidir dedicar a aquest assumpte una horeta i escaig i vaig fer el parell balear de troballes següents:

a) Sembla que hi ha cert desgavell quant a la inclusió de les mides en les definicions d’ocells i peixos (principalment): el DIEC2 les inclou a totes les entrades; el Termcat, a cops sí, a cops no; el GDLC, mai.
b) El DIEC2 alterna mides exactes amb expressions tan diferents com ara: “d’uns X centímetres”, “d’X a Y centímetres”, “que arriba a fer X centímetres”, “de fins a X centímetres”, “que fa d’X a Y centímetres”, “que arriba a X centímetres”, “de no més d’X centímetres”, “d’X centímetres de llargada màxima”, “que ateny X centímetres”, “entre X i Y centímetres”, “de menys d’X centímetres”, “que pot atènyer X centímetres”, "que no sobrepassa els X centímetres", etcètera. De vegades, fins i tot les combina dins d’una mateixa entrada.
c) De les 368 espècies d’animals de què dóna les mides el DIEC2, 87 (aproximadament un 25%) no tenen cap mena de restricció quant a les mides: “d’X centímetres” (i punt).

Posteriorment, vaig decidir deixar refredar el tema i reflexionar-hi durant un temps. Vaig arribar a les conclusions següents:

a) Com és que un diccionari dóna les mides dels animals i un altre no? El DIEC de la llengua espanyola, per citar un exemple d’un altre diccionari normatiu, alterna la inclusió o omissió d’aquesta informació en les entrades. Per què?
b) De tota la tirallonga de formulacions de matisos en les mides, n’hi ha que són pertinents, evidentment; però perquè llegim “d’X centímetres de llargada màxima”, “que pot atènyer X centímetres”, “que ateny X centímetres” o “que arriba a fer X centímetres”. Hi ha cap diferència de sentit? El criteri de redacció de les accepcions no hauria de ser més homogeni?
c) Es podria considerar que tot plegat és un error de redacció, però és possible que hagin tingut l’error 87 cops?

En fi, crec que això és tot. Per cert, si algú vol la llista detallada dels ocells i els peixos que neixen fets amb el mateix motlle només ho ha de dir (aura, balquer, bitxac, cadernera, calàbria, cardenal, estornell, fotja, garsa, gavinot...).

XXXI Sobre coïssors rosselloneses

2009-01-10T19:18:00.006+01:00

I és ben bé que és gairebé impossible cotxar-se sense aprendre una cosa nova...

L’altre dia, a classe, amb allò del cuit i el cogut, se’m va ocórrer de demanar quin problema creien que hi havia amb la paraula escoure (val a dir que un servidor havia esbrinat hores abans que no era normativa). La sorpresa va ser que tots els presents van fer uns ulls com unes taronges i em van assegurar que no l'havien sentida mai. I encara pitjor: que allò feia tuf del castellà escocer.

Després d’arribar al consens, únicament, amb una persona, vaig decidir fer-ne una recerca més profunda que només em va permetre de comprovar que a) escoure apareix al DCVB, tot i que amb marca dialectal del Rosselló, i b) que cap dels meus amics catalanoparlants no ho havien sentit mai.

Sóc boig, a casa hem desfigurat la paraula o algú que llegeixi això pot assegurar sense por que “li escouen els ulls”?

XXX Sobre la bàrbara barbàrie dels barbarismes

2009-01-07T18:26:00.007+01:00

Tot i ser khevi de mena, sempre he pensat que hi ha una tendència massa estesa en la llengua catalana de bandejar tot allò que faci tuf de castellà. En altres entrades he parlat de la fal·lera que persegueix alguns (i m’hi incloc, mal m’està dir-ho) de triar, d’entre un ventall de mots sinònims, el menys paregut gràficament al castellà. Així, tendim a preferir bordar en comptes de lladrar, trigar en comptes de tardar, gratar en comptes de rascar i l’exemple per antonomàsia: mancar en comptes de faltar (que de fet sovint i menut es percep com un barbarisme).

També és veritat que aquesta tendència és deguda al fet que la influència (negativa) de la llengua castellana sobre la llengua catalana ha estat i és excessiva. De fet, avui dia s’estan perdent distincions que fa uns anys eren molt més corrents en català. Ben coneguts són els casos de la tarda i el vespre, de provar, tastar i emprovar, de la carrera i la cursa o del número i el nombre. Atès que el castellà demostra, en aquests casos, disposar de menys riquesa lèxica per referir-se a aquests conceptes, en català tendim a fer el mateix, cosa que provoca el consegüent empobriment de la llengua.

Reprenent la qüestió principal, l’altre dia pensava quina era la veritable diferència entre allò que es considera un barbarisme, i allò que se sanciona com a préstec o manlleu.

barbarisme

m. [LC] [FL] Forma lèxica d’origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia.

manlleu
5 m. [FL] Element lingüístic, sobretot lèxic, que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra.

(DIEC dixit.)

La qüestió és: què vol dir que “no es considera assimilada”? Intuïtivament, dedueixo que pot voler dir dues coses: a) que hom fa servir aquella paraula tot i saber que no pertany a la seva llengua o b) que, independentment de la percepció dels parlants, “els que manen” no consideren que aquell mot en qüestió hagi passat a formar part del lèxic comú de la llengua en qüestió. En qualsevol dels casos, l’opinió, en tant que subjectiva, serà molt discutible. Anem a pams.

Quant al punt a, caldria saber en quins casos el parlant és capaç de saber que allò que diu no és català, ja que sospito que és menys freqüent del que ens podríem pensar. És evident que les paraules acabades en o (vado, barco) o que contenen algun fonema que no pertany a la nostra llengua (cerrarejo, bandeja) són força sospitosos, però què passa amb altres exemples, com ara apretar, disfrutar, tamany o cana? El parlant no lletraferit és veritablement conscient que allò és menys català que estrènyer, gaudir, mida o cabell blanc? Possiblement dubtaria més de la primera sèrie, però segurament per allò de la semblança gràfica amb el castellà.

Tocant al punt b, caldria observar si “els que manen” són realment arbitraris a l’hora de decidir què s’ha integrat realment en la llengua catalana i què no. Si fem una cerca avançada al DIEC2, observarem que el nombre de paraules, provinents d’altres llengües, que es considera que formen part del lèxic comú de la llengua catalana és el següent: 30 de l’anglès, 29 de l’italià, 24 del llatí, 18 del francès, 9 de l’alemany, 6 del castellà, 2 del rus, 1 del grec, 1 del polonès, i 1 del suec (evidentment, hauríem de considerar que aquests mots són manlleus, no tindrem en compte aquelles paraules que etimològicament provinguin d’una llengua o una altra). La pregunta és: això és versemblant? Com pot ser que hi hagi més manlleus de l’alemany que del castellà? Que potser els turistes (i no tan turistes) de Palma ja es comencen a fer notar?

Sóc ben conscient que la majoria de paraules noves que passen a formar part del lèxic comú de la llengua corresponen bé a conceptes nous (invencions), bé a cultures diferents. En aquest sentit, tots estem d’acord que la terminologia nova que rebem és majoritàriament en anglès, atès el pes específic que té aquesta llengua arreu del món. Quant a les diferències culturals, també s’ha d’entendre que la cultura catalana és molt més semblant a la castellana que no pas a l’alemanya, per exemple. Amb tot, el que des d’aquí vull denunciar és que sovint se’ns encenen els llums d’alarma quan sentim alguna cosa en castellà, i no ens passa el mateix quan la llengua en qüestió és una altra. Així, tot sovint sancionem com a barbarisme allò que és castellà, mentre considerem manlleus (o paraules susceptibles de ser-ho en el futur) tots aquells mots que provenen d’altres llengües.

I, per matar el discurs (gairebé castrista, veig), un exemple curiós: a Vilanova i la Geltrú darrerament s’ha estès l’ús de la paraula teenager, com a mot una mica pejoratiu dels menors d’edat que miren d’entrar als locals d’oci nocturn de la ciutat. La pregunta és: aquest mot hauria tingut el mateix èxit si la paraula hagués estat adolescente? Segurament aquesta figa és d’un altre paner, relacionada amb el canvi de codi o code-switching*, però fa pensar, oi?

* Fa gràcia que tot sovint es faci servir el terme en anglès per referir-se, precisament, a aquest concepte (http://www.aesla.uji.es/congresoxxvii/files/0AESLA%202009.doc).

XXIX Publicitat encastellada

2009-01-07T16:13:00.006+01:00

Heus ací dos exemples més que farien arrufar el nas, corrugar les celles i clamar al cel al mateix Solà:

a) La crema de mans Neutrogena, que tot i ser d’origen estatunidenc s’estima més pronunciar en l’anunci català la jota castellana (la mateixa de José Luis, tant és que sigui socialista o republicà) que no pas mirar de respectar la fonètica catalana, que tindria com a resultat, de ben segur, alguna cosa més semblant a l’original anglès.

b) L’alemanya Braun, que no dubta a anunciar a so de trompetes la “nova Braun serie (sèrie?) cinco”. D’acord que l’única llengua present a les capses que comercialitzaran a Catalunya serà el castellà (malauradament), però demanem la lluna si som partidaris de traduir cinco per cinc? O potser la gent es confondria per culpa de la traducció, no associaria la marca a l’aparell i el volum de vendes de Braun minvaria?

Propòsit per al nou any nou: no vigilar més la televisió.

XXVIII Sobre gais afortunats i definicions poc gaies

2008-12-29T17:38:00.005+01:00

Romandre a casa un dissabte a la nit en què l'oferta televisiva és tan encoratjadora que acabes optant per un programa del cor de les Espanyes pot semblar poc enriquidor. Nogensmenys, sempre en pots treure alguna cosa de profit.

Definició de matrimoni al DIEC2 (similar a la del GDLC o a la del DCVB):

1 1 m. [AN] [DR] [SO] Unió legítima d’un home i d’una dona. Per l’Església el matrimoni és un sagrament; per l’Estat, un acte civil. Matrimoni religiós. Unir-se en matrimoni, contraure matrimoni. Anul·lar el matrimoni. Consumar el matrimoni. Separar-se un matrimoni.

1 2 [DR] [RE] matrimoni canònic Matrimoni religiós celebrat segons les normes del dret canònic.

1 3 [LC] [DR] matrimoni civil Matrimoni que té lloc davant un magistrat civil.

1 4 [AD] [DR] matrimoni rat Matrimoni no consumat.

2 m. [RE] Sagrament d’algunes confessions cristianes pel qual s’uneixen un home i una dona d’acord amb les prescripcions de la seva església.

3 m. [LC] Marit i muller. Un matrimoni molt ben avingut. Un llit de matrimoni.

Caldrà veure la definició que n'ofereixen un cop la Filològica faci el "nou" diccionari.

XXVII Sobre homes de la llar

2008-12-14T19:24:00.003+01:00

Dues pensades dominicals:

U: Fa uns anys vaig tenir una professora de català que s’entestava a pronunciar a la catalana la casa Pans & Company. De fet, deia ella, no hi havia res que ens indiqués que company era anglès i no pas català. Certament, però, el símbol de la conjunció era un indicador que tot plegat pertanyia a una altra llengua...

L’altre dia un amic meu em va comentar una anècdota força curiosa: es tracta de les botigues Zara Home. El cas és que el company (català), després de passar mil cops per davant de l’establiment, va decidir entrar-hi a comprar roba. La sorpresa va ser grossa quan va veure que, en comptes de calçotets, hi venien forquilles, tovalloles i vaixelles. Aquest cop sí: res no indica que home fa referència a la llar anglesa. Alerta, doncs! *

Dos: Sense deixar les marques. Com cal pronunciar en català l'espanyola Zara? I la sueca H&M? Personalment, miraré de bandejar la zeta castellana (a partir d’aquí, que cadascú triï la essa que vulgui) i en cap cas no diré “hache y eme”, en tot cas “hac i ema”, i caldria veure si ho hauríem de dir a la sueca...

* Ven més Zara Home que alguna aíxí com Zara Hogar?

XXVI De salses de tomàquet retretes

2008-12-09T23:40:00.005+01:00

Au, avui toca fer de PP (perepunyetes), tal com diria algú.

Algunes inconsistències amb què he topat darrerament:

a) El DIEC recull abstreure, atreure, bestreure, contreure, detreure, distreure, extreure, retreure, retrotreure, sostreure i, evidentment, treure. D'altra banda, recull abstraure, atraure, bestraure, contraure, distraure, extraure, retraure, retrotraure, sostraure i, lògicament, traure. Cau de la segona llista detraure, que sí que apareix, però, a l'entrada de detreure. Massa temps lliure, segurament.

b) El Termcat recull en dues entrades diferents quetxup i quètxup (inclosa al DIEC). La definició és idèntica, però les equivalències en altres llengües i les àrees temàtiques són diferents. Doble ració de temps lliure, sí.

Per cert, que desconeixia que paraules com espuma, ensalada, camiseta, entropessar, saber a ("tenir gust de"), fatxada, arrimar-se (sense remetre a 'arrambar-se') o escaló sortien al DIEC. Mal dia per als khevis.

XXV Sobre croades lingüístiques i informacions creuades

2008-11-30T11:41:00.005+01:00

La setmana pasada, el diari gratuït Metro va obrir amb el titular: "Creuada contra l'alcohol." El problema és evident: la tria lèxica no fou adequada, ja que creuada és només un participi del verb creuar, i en cap cas no pot emprar-se com a substantiu. La solució hauria d'haver estat croada (Indiana Jones i l'última croada, oi?). *

Anècdotes a banda, el que realment em fa reflexionar és el fet que aquest tipus de diaris s'entestin a oferir edicions en català (o barrejar notícies en castellà i català), però sense cap mena de cura per la llengua en què escriuen. Feu l'exercici: agafeu un diari qualsevol i feu-ne una llegida ràpida. Eviteu fer esgarips.

En una altra entrada em vaig plantejar el mateix, i vaig arribar a la conclusió que, per bé que sigui ben lloable l'esforç que fan, no sé si en aquest cas no fan més nosa que servei. Està molt bé que vulguin oferir versió catalana, però potser ho haurien de fer amb una mica més de cura. Opinió personal.

* Alerta: una cerca ràpida a Internet m'ha permés comprovar que hi ha més de 2.500 entrades amb "creuada contra", i un centenar amb el títol de la pel·lícula equivocat: Indiana Jones i l'última creuada.

XXIV La crisi arriba a les sonores

2008-11-21T19:58:00.003+01:00

Ahir vaig llegir un article força interessant de Solà (no pas nou, és de fa deu anys) en què criticava la supeditació que pateix la llengua catalana respecte de la castellana. Com a mostra citava el món de la publicitat, en què sovint aquest sotmetiment és encara més palpable. Són ben coneguts els casos en què la marca anglesa és pronunciada en l’anunci català a la castellana (vegeu “Firestone”*, tal com raja) i fins i tot els anuncis en què s’articulen sons impropis del català i, encara més greu, de l’idioma original del producte mateix (vegeu “Citröen”, dit amb la zeta castellana).

Tot plegat em va fer recordar un altre exemple curiós, relacionat amb una falca publicitària radiofònica. L’empresa anunciada era la immobiliària Grupassa, i s’havien inventat una cançó (que malauradament no recordo) en què feien rimar el seu nom, “Grupassa”, amb la paraula casa, això sí, pronunciada amb una essa ben sorda. La pregunta és: hauria passat res si en comptes d’una rima consonàntica haguessin optat per l’assonàntica sense transgredir la pronúncia catalana?

En fi, encara sort que, en temps de crisi, poca gent para atenció a aquests anuncis.

* Cal agrair als locutors de TV3 que s’encarreguen de narrar la Fórmula 1 que pronunciïn la marca “Michelin” d’una manera més propera a l’original francès.

XXIII Sobre fal·leres, armaris i finestres

2008-11-18T18:18:00.002+01:00

I, després d’anys (mesos) i panys, se m’encén la bombeta i torno...

L’altre dia algú em va fer pensar en un cas que, per bé que és força conegut, no deixa de ser curiós: la temible guixeta. El cas és que durant molts anys molta gent –lletraferida o no– ha fet campanya a favor d’aquest mot i en contra d’un altre que se suposava que era un barbarisme: taquilla. La realitat, però, és que el que realment era un barbarisme –o, si més no, un manlleu “nounat”– era la primera opció, que es considera un gal·licisme (guichet, vaja).

Una breu recerca lexicogràfica m’ha permès d’esbrinar altres aspectes curiosos d’aquesta problemàtica lèxica:

a) El DCVB dedica un apartat dins l’entrada ‘taquilla’ a explicar l’etimologia de la paraula, en què indica que prové del castellà, però que ha arrelat en la nostra llengua i és més admissible que l’adaptació de la forma francesa. De fet, el DIEC1 ja recollia taquilla, la qual cosa ens indica que ja fa temps que emprem el mot. Tot plegat és un exemple semblant a la fal·lera que encara persegueix alguns de triar, entre dues paraules ben genuïnes, la més allunyada gràficament de la llengua de l’imperi (en minúscula). Vegeu últim/darrer, faltar/mancar, vas/got, etcètera.

b) La paraula taquilla en català només fa referència a la finestreta on comprem els bitllets, i no pas a l’armariet on solem desar la roba a la feina. En francès, guichet vol dir igualment finestreta, i no pas armari (per això ja tenen els placards). La situació és sorprenent: guixeta, la paraula que alguns van triar per bandejar la suposada forma castellana, avui dia es fa servir amb els dos significats que únicament té el mot en espanyol. És a dir, que van triar la versió francesa i les accepcions castellanes. Per llogar-hi cadires.

XXII El bo i millor, a Caprabo

2008-10-10T17:24:00.005+02:00

En propaganda del Caprabo, tot presidint la portada del plec de fulls.

XXI Submarinistes lingüístics

2008-10-04T20:10:00.003+02:00

Un parell de reflexions sociolingüístiques:

Aparegut al Claxon (diari gratuït de Vilanova i la Geltrú), apartat de missatges personals:

"Amb una nena tan guapa a tots se'ns cau la baba. "

Gran fenya: fóra bo de mesurar millor l'alçada de les bes (no fos cas que qui caigués fos la iaia) i d'eliminar els pronoms que no toquen (que diria l'etern president).

D'altra banda, no sé per què en el mateix diari s'entesten a traduir al català una cosa tan personal com són les felicitacions. A cops tot plegat propicia anuncis tan inversemblants com ara:

"Guaiteu quina mossa tan cofoia i eixerida! Per molts anys!
Dels teus pares Francisco Manuel i Soraya."

No ens enganyem: la immersió lingüística no va donar tan bons fruits...

XX N'hi ha per a tots els gustos

2008-09-13T17:43:00.005+02:00

Una companya del Postgrau fa poc va topar amb una definició al Termcat força curiosa:

meló de pell de granota
ca: Varietat de meló grosset, negre, amb piquets, molt bo, que madura per l'agost.

A banda que es conegui o no la varietat del meló, no deixa de ser sorprenent que en tota una definició, que se suposa que ha de ser el súmmum de l'objectivitat, es valori el gust de la fruita. Després d'haver topat amb això, m'he dedicat a cercar altres definicions tan poc encertades com l'anterior i, sortosament o malaurada, només n'he trobat una altra:

agràs

ca: Suc obtingut de raïms verds, de gust àcid, agradable, emprat com a refrescant.

I, sense deixar l'àmbit gastronòmic, fóra de bo de sancionar la fal·lera que darrerament envaeix els correctors/traductors d'anuncis i els empeny a parlar tothora de "sabors inconfusibles", quan és molt més genuí i habitual parlar de "gustos".*

* És curiós que, mentre el DIEC2 dóna sabor i gust com a sinònims totals, sigui l'ÉsAdir qui adverteixi que una forma hauria de prevaler sobre l'altra. Vatua!

XIX Envelats i carpes, de Vilanova al Kazakhstan

2008-09-08T11:33:00.010+02:00

Sens dubte, un dels casos més coneguts de calc lèxic del castellà és l’ús del mot carpa no pas com el peix de riu sinó com el recinte format amb veles. Si fem una ullada al que diuen els diccionaris, observem que tant el DIEC2 com el GDLC només recullen amb aquest segon sentit la paraula envelat. Tanmateix, no hi ha cap dubte que la gent del carrer continua emprant carpa amb el sentit d’envelat; en la majoria dels casos, sospito, sense ser conscients del barbarisme. Possiblement, en un futur aquesta nova accepció tingui un lloc dins la normativa, tenint en compte que els endevins de can TV3 ja toleren aquest “nou” significat de la paraula...

El que resulta curiós, però, és que a Vilanova i la Geltrú si hom demana a transeünt on para la carpa l’enviaran cap a mar, mentre que si se li pregunta per l’envelat el faran fer cap a muntanya. Tot plegat no és a causa de la manca de bonhomia dels vilanovins sinó pel fet que al poble hi hagi dos recintes del mateix tipus que són coneguts en un cas amb el barbarisme i en l’altre amb el mot normatiu. Curiós. Un altre dia tocarà parlar dels establiments situats a la platja que ofereixen begudes i entrepans, els coneguts xiringuitos. Tenint en compte que a la mateixa Vilanova n’hi ha cinc, la situació encara resulta més singular. Sort que can TV3 ja hi ha pensat i també recull aquest mot...

PS: Avui va de veles: és surrealista que el Termcat reculli la paraula khaima i, el DIEC2, en canvi, hagi decidit prescindir de la ca i optar directament per haima (evidentment, cap de les dues opcions no apareix a la Neoloteca).

PS2: Posat a cercar paraules al DIEC2 que continguessin el segment “kh”, m’he adonat que, curiosament, el gentilici kazakh no apareix al diccionari, per bé que sí sigui present al GDLC.

PS3: D'altra banda, resulta que gentilicis com turcman o uzbek apareixen al DIEC2 com la persona natural del país corresponent. En canvi, a l’entrada kirguís, gentilici del Kirguizistan, no s’esmenta en cap moment el país, sinó la regió. Prometo pensar-hi.

XVIII Sobre eslògans i argot infantil

2008-08-13T20:15:00.008+02:00

La veritat és que darrerament em sobten les campanyes promocionals de la cadena de supermercats Condis, evidentment pel que fa a la llengua. Heus ací dos exemples:

“Busca a Pissarrín.” A banda que el verb “buscar” en català és transitiu, resulta ben obvi que el sufix –ín, vàlid en castellà per a fer diminutius o mots despectius, no acaba de funcionar igual de bé en català. A més a més, passaria res si poséssim l’article davant del nom propi, tenint en compte que es tracta d’un personatge fictici que pretén captar l’atenció de la canalla?

“Ordenatas per al cole.” Una de bona i tres de dolentes. La bona: per una vegada la tendència d’eliminar els “per a” no se segueix, ben encertadament, quan el que ve al darrere és un grup nominal. Les dolentes: des de quan els plurals en català acaben en -as? És més: ordenata és la paraula amb què en argot es designen els ordinadors en català? Finalment, hi ha la tendència a engolir les eles geminades quan es fan diminutius: de pel·lícula fem peli i, ara, de col·legi, cole. Per què?

"Cerqueu en Pissarreta, i aconseguiu ordis per al col·le!"

* Darrera reflexió: al mateix cartell dels "ordenatas" es pot llegir "inscriu-te", sense el complement de règim verbal que exigeix el verb, ni el clític corresponent. Es tracta d'una fal·lera publicitària que permet eliminar els clítics de tots els eslògans? Un altre exemple ben estès és aquell tan típic de "fes-te soci". Soci de què? Deixaré el mític "Parlem?" de la Caixa per a un altre dia...

XVII TVE no estima la llengua

2008-08-05T23:04:00.004+02:00

La veritat és que sempre m’ha semblat molt bé que TVE es prengui la molèstia d’emetre un telenotícies en català. De fet, l’estat espanyol té quatre llengües oficials, per la qual cosa és si més no assenyat que emetin espais televisius en tots quatre idiomes. Una altra cosa és el repartiment de la graella en funció de cada idioma. D’acord. Amb tot, segurament no ens sobtaria gens si aquesta cadena es limités a emetre exclusivament en espanyol, tal com fan moltes altres televisions privades.

El cas, però, és que vaig tenir prou amb cinc minuts del telenotícies que emeten al migdia per adonar-me que s’haurien de fer mirar la qualitat de la llengua dels seus serveis informatius. Prometo que la sèrie d’errors que cito a continuació van tenir lloc concentrats en, pel cap alt, un parell català de notícies:

"Premi NObel." Ep! Alerta amb la tònica en la versió catalana!
"El sida." Arruix! Calçotets o calces?
"Els hi van dir que..." Ruaix! Pleonasme de torn.
"Costa de Marfil." Alça! Segur que el país es diu així?

No puc deixar de pensar en mon avi, mon pare o mon germà. Tot plegat no fa cap bé al parlant de català no lletraferit. En tot cas, només serveix perquè quan arribis a una televisió facin uns ulls com unes taronges i diguin allò de: “Costa d’Ivori?? No ho havia sentit mai.”

La veritat és que crec que m’estimaria més que, fins que no decideixin contractar un corrector, facin el programa directament en espanyol.

XVI Colobres televisives

2008-07-31T23:39:00.006+02:00

Durant aquest darrer curs he cursat el Postgrau d’Assessorament Lingüístic en els Mitjans Audiovisuals, que s’imparteix a la UAB –als interessats: aquest curs vinent la UB n’organitzarà un de semblant. El cas és que he quedat força satisfet tant de la docència rebuda com dels professors que he tingut. Si hi hagués de trobar un però, possiblement diria que en les assignatures pràctiques, orientades bàsicament a la correcció televisiva, la majoria de les professores que hem tingut han vingut de can TV3. Així, més que no pas ensenyar-nos a corregir, el que han fet és obrir-nos les portes de l’ÉsAdir, com si es tractés de la bíblia, i s’han dedicat a mostrar-nos en quins punts –molts- tenen un parer diferent respecte de la normativa.

D’exemples, n’hi ha per omplir cabassos, però l’altre dia en vaig sentir un de curiós: durant el Telenotícies Vespre els presentadors de torn no van vacil·lar a l’hora de parlar del “culebron Messi”. Un altre cop, el problema rau en la tria lèxica. Segons l’ÉsAdir, és igual de vàlid parlar d’un culebron com d’un culebró. D’acord amb la normativa, exactament n’hauríem de dir fulletó. Vet aquí de nou la disjuntiva.

A parer meu, cap de les solucions no acaba de resoldre el problema. Passi que la meitat de teleespectadors no entendrà a què es fa referència quan es parli d’un fulletó. Amb tot, açò no pot donar via lliure a l’adopció a la lleugera del mot castellà, encara que l’adaptem ortogràficament. Així doncs, el de sempre: solucionar l’esvoranc sense transgredir la normativa. La nostra llengua disposa de moltes altres paraules que podrien fer evitar el manlleu: telesèrie, telenovel·la o, àdhuc, serial. Potser hi perdem matisos, però no ens fan tant de mal, oi?

D'altra banda, també fóra bo de discernir el que seria tolerar certa incorrecció en un programa d'entreteniment o en tot un telenotícies. Així, sempre és més comprensible que qui parli de culebrons sigui la Pilar d'"El cor de la ciutat", que no pas en Joan Carles Peris, fadesa a banda.

XV Per a químics i mileuristes

2008-07-26T15:36:00.011+02:00

Torno a fer publicitat altruista del llibre Tinc un dubte. El fet és que en depassar l’equador del llibret el lector s'endinsa en l’apartat de les incorreccions comunes del català, un episodi força divertit. Sens dubte, una de les causes que més sol induir a l’error és l’apartat de les paraules homògrafes respecte del castellà, però que en català –o en castellà, l’ou o la gallina?– adquireixen un significat diferent.

Per citar un exemple, en Rudolf Ortega explicava el cas del talante d’en Zapatero, que molts mitjans catalans s’havien afanyat a traduir com talant, tot obviant l'opció que hauria estat més òbvia i aproximada: 'tarannà'. Així, cal recordar que talant és una paraula d’allò més catalana, malgrat que amb un altre significat: es tracta del gerundi del verb talar, ‘tallar arbres’.

Em va venir al cap un altre exemple, potser bastant menys difós, però que no deixa de ser divertit: la confusió entre alquilar i llogar. Si mai dubtem entre aquestes dues paraules, no ens refiem pas del corrector de l’editor de textos, ja que alquilar torna a ser una paraula correcta en català, malgrat que amb un altre significat: ‘introduir un grup alquil en una molècula orgànica’. Així doncs, si no som gaire amants de la taula periòdica, el millor serà optar pel lloguer o la hipoteca.

XIV Llengua, didàctica i societat, l'eterna disjuntiva

2008-07-21T21:48:00.005+02:00

Possiblement molts docents de llengua catalana coincideixin a pensar que alguna cosa falla en el model d’ensenyament de la nostra llengua. Sovint, a les aules es produeix un xoc entre les voluntats i necessitats dels alumnes i els procediments i recursos d’ensenyament del català i, en general, de qualsevol idioma. Tot plegat probablement sigui a causa de la manca d’un perfil determinat d’alumne: tot sovint el docent troba a faltar certa homogeneïtat en relació al bagatge cultural, l’expedient acadèmic i, fins i tot, els interessos del seu alumnat.

La disjuntiva, doncs, rau en el fet que sovint i menut hom hagi de recórrer a aspectes teòrics intrínsecs a la llengua per tal d’arribar a poder una explicació coherent a fenòmens que, d’altra banda, són d’allò més pràctics. Així, resulta impensable poder explicar la substitució pronominal del català sense servir-se de conceptes tan desconeguts i alhora abstractes com ara les preposicions, la transitivitat (o no) dels verbs o, fins i tot, la diferenciació entre els complements de règim verbal i els complements circumstancials.

La qüestió seria si resulta escaient i, fins i tot, lícit exposar a un alumnat majoritàriament poc familiaritzat amb aquestes etiquetes tota aquesta tirallonga de terminologia abstracta i purament teòrica. De fet, probablement els alumnes mai més no tornaran a necessitar conèixer aquests conceptes un cop hagin obtingut el diploma corresponent, ja que la seva feina poc o res té a veure amb la lingüística teòrica.

D’altra banda, en mirar de comparar-nos amb d’altres llengües, força gent compartirà que en l’aprenentatge de l’anglès l’assimilació de nocions com ara els verbs modals, la correspondència entre temps verbals o el funcionament dels verbs irregulars van suposar tot un escull i, possiblement, els temes més feixucs. El fet, però, és que cap alumne d’anglès no posa en qüestió que s’hagin d’aprendre aquests continguts, situació que és deguda a dos aspectes fonamentals: d’una banda, que el perfil d’alumnat d’anglès és força més homogeni que el de català i, de l’altra, que la posició social de l’anglès respecte de la nostra llengua és força millor.

Arran d’aquest segon punt més d’un clamaria al cel, amb raó, i al·legaria que resulta totalment desassenyat d’adaptar el model d’ensenyament d’una llengua en funció de la posició i la situació que ocupi respecte de la resta d’idiomes del món. No resultaria pertinent que la quantitat d’aspectes teòrics que s’ensenyessin fos directament proporcional a la posició que ocupés en el rànquing de les llengües més parlades, o amb més aprenents, del món.

El fet és que probablement calgui centrar-se en el primer punt: el fet que, agradi o no, el perfil dels alumnes que aprenen anglès avui dia és força més similar que el de català (cal obviar en aquest punt els nivells més bàsics). Mal que ens pesi, l’estudiant d’anglès sol tenir un historial acadèmic més elevat, acostuma a conèixer en la majoria dels casos altres llengües estrangeres i, consegüentment, presenta un grau de ‘subordinació’ major quan és pertinent d’assimilar conceptes lingüístics feixucs.

Arribats a aquest punt potser n’hi hagi que pensin que no és adient de comparar la situació sociolingüística de la ‘llengua reina’ (recordem que era un mer exemple, el mateix hauria estat que s’hagués parlat del francès, el xinès o el rus) amb una realitat tan singular i anòmala com la de la nostra llengua. El fet, però, és que el que resulta més didàcticament assenyat és el fet de posar la llengua a l’abast dels parlants, i no pas al revés.

La cerca d’un model d’ensenyament de la nostra llengua més planer i adequat, doncs, haurà de ser forçosament el cavall de batalla de tots els professionals de la llengua dedicats a la didàctica en un futur proper. No serà pas una empresa fàcil, però caldrà que de vegades hom intenti deslliurar-se de tot allò que sigui susceptible de propiciar el descoratjament dels alumnes i el consegüent i conseqüent abandó.

XIII Llengua i política, una qüestió majúscula

2008-07-17T11:44:00.006+02:00

Mai no hauria dit que el fet que un mitjà fos públic o privat podria incidir directament en la política lingüística de l’ens en qüestió. És evident que llengua i política van de bracet, encara més en el cas de la llengua catalana. Tanmateix, sempre se suposa que aquesta relació es dóna en el camp de la sociolingüística, però no pas en decisions ortotipogràfiques concretes.

M’explico: resulta que fa un parell català de mesos que treballo com a corrector a Ràdio i Televisió d’Andorra, el mitjà públic del país dels Pirineus. Vet aquí que un dia vaig mantenir el que es podria considerar una discussió amb un grafista per entestar-me a posar la inicial dels noms de càrrecs en minúscula. Val a dir que, en qüestions ortotipogràfiques, tot s’hi val, ja que de moment “els que manen” no s’hi ha pronunciat –esperem que ho facin en la nova gramàtica normativa. Tanmateix, mantenir la caixa baixa en la inicial dels noms de càrrecs és una conducta molt generalitzada i, tot sigui dit, força coherent.

Una setmana després d’haver vençut aquella batalla, un segon grafista em va tornar a demanar el mateix. Després de fer-li la mateixa explicació que havia fet uns dies abans, em va informar que a RTVA, per ordre expressa “dels de dalt”, els noms de càrrecs del govern andorrà anaven en majúscula. I la resta? No, la resta no. Alça! Si ho sentís l’Anna Montserrat, ortotipoferida de mena...

Ja us podeu imaginar el desgavell que això suposa... “Cap de Govern”, però “cap de l’oposició”? “President del Partit Liberal”, però “president del Partit Socialdemòcrata”? “Ministre”, però “cònsol”? Per llogar-hi cadires... I tot plegat resulta que va ser per l’enuig d’un membre del Govern que va veure que, en una entrevista a RTVA, li posaven el càrrec en minúscula. No hauria dit mai que les majúscules tenien un poder d’atracció tan gran...

XII Saharauis, sahrauís i saharians

2008-07-16T11:38:00.006+02:00

Us adjunto una recerca que he hagut de fer sobre tots tres termes, que resulta prou interessant:

____________________________________

Definicions al DIEC2:

sahrauí
[pl. -ís]
1 adj. i m. i f. [LC] Natural del Sàhara Occidental.

2 adj. [LC] Relatiu o pertanyent al Sàhara Occidental o als seus habitants.

saharià -ana
1 1 adj. i m. i f. [LC] Natural del Sàhara.

1 2 adj. [LC] Relatiu o pertanyent al Sàhara o als seus habitants.

2 1 m. [FL] [LC] Grup de llengües nilosaharianes parlades al Txad i al nord-oest de Nigèria.

2 2 adj. [LC] [FL] Relatiu o pertanyent al saharià.

3 f. [ED] [LC] Peça d’abric lleugera, generalment curta, amb butxaques i cinyell.

Explicació:
Tal com es desprèn de les respectives definicions, ambdós termes no són en cap cas equivalents: mentre que els saharians són tots els habitants del Sàhara, el terme sahrauí només fa referència als que habiten la part occidental del desert. Així, tots els sahrauís són saharians, però no tots els saharians són sahrauís.

A banda d’això, el terme sahrauí té una clara connotació política i social: fa referència als habitants de l’antiga República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), que era província espanyola el 1957. Deu anys més tard es va plantejar la seva independència a l’ONU, però els interessos del Marroc i de Mauritània per aconseguir aquest territori ho van evitar. Actualment la zona pertany al Marroc, tot i que 45 estats el reconeixen encara com a país independent.

Des del vessant social, el poble sahrauí és conegut arreu del món per ser una societat reprimida i necessitada d’ajuts internacionals. Així doncs, fóra un error de confondre tots dos termes en català. Val a dir, però, que, en castellà, la RAE dóna ambdues denominacions com a sinònimes.

Nota:
TV3, en canvi, aconsella fer servir la forma saharaui, que no queda recollida al DIEC2.

____________________________________

Vet aquí un altre exemple en què TV3 es posa la capa, obvia l'IEC i es llança a salvar el català modern... "Es lloguen cadires."

XI D'eixugalls i assecadors

2008-07-16T11:02:00.005+02:00

Sens dubte, una tendència ben general en qualsevol llengua és la reducció salvatge del lèxic que emprem i la consegüent pèrdua de matisos de significat, des del moment que tendim a assimilar dues paraules amb significats similars, però diferents, en una de sola. Així, alguns dels casos recurrents avui dia serien la no-distinció entre la tarda i el vespre, o entre assecar i eixugar. Que vagi per endavant, és clar, que això no vol dir que no hi hagi parlants que en facin la distinció, sinó que darrerament, i segurament atesa la influència del castellà, s’observa que hi ha un recés en el discerniment del significat d’aquests parells lèxics.

De fet, són precisament aquest matisos els que molta gent desconeix. Precisament un dia a classe un alumne em va demanar quina era la diferència entre eixugar i assecar. La meva intuïció va ser basar l’explicació en l’actuació o no d’un agent directe: eixuguem els plats amb un drap o ens eixuguem quan sortim de la dutxa amb una tovallola. En canvi, les coses s’assequen soles: ens assequem al sol quan som a la platja o deixem assecar al sol els pebrots.

Una companya, però, em va advertir que pagava la pena comprovar què en deia el DIEC2:

eixugar
1 1 v. tr. [LC] Assecar (una cosa mullada) passant-hi quelcom que s’emporti la humitat. Eixugar els plats amb un drap. Eixugar-se les mans amb una tovallola. Eixugar-se el front cobert de suor amb un mocador. Eixugar-se els ulls mullats de llàgrimes. Eixugar-se els llavis. Eixugar-se els peus a l’estora.

1 2 v. tr. [LC] Assecar una cosa mullada passant-hi quelcom que s’emporti (la humitat). Amb una baieta, eixugar l’aigua que ha caigut a terra. Eixugar-se la suor, les llàgrimes, amb un mocador.

1 3 v. tr. [LC] per ext. Eixugar la pols d’un moble passant-hi un drap.

2 1 tr. [LC] Assecar (una cosa mullada) fent que s’evapori l’aigua que la recobreix o amara. El sol eixuga les plantes mullades de rosada. Aquest vent sec ho eixugarà tot.

2 2 intr. pron. [LC] Amb aquest vent la roba s’eixugarà de seguida.

3 1 tr. [LC] Treure tota l’aigua, tot el líquid, (d’un recipient). Eixugar un safareig, un pou, una bassa.
[...]

A banda d’arrufar el nas i corrugar les celles en veure la segona accepció d’eixugar, que amb tot es pot entendre com un ús metafòric en què l’agent seria quelcom d’inanimat, no deixa de ser sorprenent l’ús dels parèntesis en l’accepció 1.2. Donant una ullada al DIEC1, sembla que es tracta d’un error de la segona edició, en voler millorar l’entrada:

eixugar

v. tr. Assecar (una cosa mullada) passant-hi quelcom que s'emporti la humitat. Eixugar els plats amb un drap. Eixugar-se les mans amb una tovallola. Eixugar-se el front (cobert de suor) amb un mocador. Eixugar-se els ulls (mullats de llàgrimes). Eixugar-se els llavis. Eixugar-se els peus a l'estora. PER EXT. Amb una baieta, eixugar l'aigua que ha caigut a terra. Eixugar-se la suor, les llàgrimes, amb un mocador.
[...]

I és ben bé que és molt fàcil criticar una obra tan completa com el DIEC2. Com a mínim, tot plegat servirà, potser, per millorar la nostra bíblia o per demostrar que, encara que no ho sembli, l’IEC també s’equivoca. Amén.

X Cavall!

2008-07-11T16:59:00.006+02:00

La veritat és que la situació del català tocant a l’oferta lexicogràfica no deixa de ser peculiar. Hom disposa del diccionari normatiu, el DIEC2, i d’altres dos diccionaris de pes: el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i el d’Edicions 62. Sovint ens hauríem de fer la pregunta de per què la nostra llengua té més d’un diccionari general, o més aviat de per què tots els diccionaris no recullen les mateixes paraules. Passi que hi hagi diccionaris escolars (més succints) o d’altres de terminològics (més concrets), però no trobo coherent que, disposant d’un diccionari normatiu, també en tinguem d’altres, basats en no sé quins altres criteris, que recullin mots no normatius.

Un exemple: l’altre dia em van plantejar el dubte de com n’havíem de dir, de la plataforma giratòria que gira sobre un eix al ritme de la música i en què els infants –i no tan infants– munten cavallets i, ara ja també, furgonetes, ambulàncies i trens. El cas, com és evident, era saber si era correcte el mot carrusel. Doncs bé, com a defensor de la legitimitat de l’IEC vaig refusar a ultrança aquest mot, i vaig defensar amb totes les armes els cavallets de tota la vida. El cas és que algun agosarat va córrer a consultar el GDLC i es va afanyar a informar-me que carrusel sortia al diccionari! I vet aquí l’etern problema. Com diria aquell anunci: i tu de qui ets?

Curiosament, durant el Postgrau vam tenir una assignatura, Diccionaris i gramàtiques, que pretenia, d’una banda, ensenyar-nos els recursos lexicogràfics de què disposem i, de l’altra, què havíem de fer quan topàvem amb algun cas que era tractat de manera diferent en funció de l’obra. El que es pretenia era deslliurar-nos de la creença que l’únic diccionari vàlid és el DIEC2 i fer-nos veure que, de vegades, es poden acceptar mots que sí que recullen altres diccionaris. I un be negre!

I és ben bé que veure filòlegs IECistes de mena aixoplugant-se en el GDLC o en el diccionari d’Edicions 62 quan els convé no acaba de ser coherent. I tot plegat sense desmerèixer la vàlua d’aquestes dues obres, sobretot el GDLC, que no deixa de ser l’ens normatiu pel que fa a la toponímia.

A banda del mal que tot plegat fa no només a l’IEC sinó a la llengua catalana en general, també caldria pensar que és precisament ara quan tots els professionals de la llengua hauríem de estirar del mateix cantó de la corda i mirar d’atorgar tota la legitimitat que es mereix al nostre ens normatiu. De fet, cal recordar que fa poc es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, un organisme que sembla tenir com a finalitat fer ballar de capoll el benvolgut IEC i, de tant en tant, canviar la tendència d’algun accent –evidentment, d’esquerra a dreta. Vegeu conéixer.

* Potser algú pensarà que sóc un venut, dient tot açò després del darrer escrit que vaig penjar. L’opció de defugir la segona accepció de cabell al DIEC2 es basa en un criteri personal, no pas en allò que diu el GDLC. De fet, sempre es pot trampejar quan alguna cosa ens fa arrufar el nas –obviar l’inclús, per exemple-, però en cap cas contradir “els que manen”.

IX Pels pèls

2008-07-10T11:55:00.007+02:00

Fa poc temps, vaig acabar de llegir un llibre escrit per un exprofessor del postgrau, en Rudolf Ortega. L’obra, titulada Tinc un dubte, tenia un doble objectiu: d’una banda, pretén esdevenir una espècie de gramàtica, tot i que amb un estil molt més amè que el to solemne i encarcarat que solen adoptar aquests tipus de volums; d’una altra banda, presenta un recull de errors típics del català, la majoria per la interferència del castellà. N’Ortega acompanya totes les explicacions d’acudits, tant és que parli de la caiguda de preposicions davant de relatiu com de la diferència entre butllofa i ampolla.

El cas és que un dels casos que tracta és la coneguda diferència entre cabell i cabells. Tots sabem que cabell fa referència a un pèl que ens creix al cap, mentre que cabells es refereix al conjunt d’aquests pèls, a la cabellera. En Rudolf comentava que era un error dir que anàvem a cal perruquer “a tallar-nos el cabell”, ja que si només conservàvem un pèl al cap, fóra millor que ens el rapéssim.

Amb tot, avui he rebut un correu que m’ha fet comprovar l’entrada de cabell al DIEC2 (val a dir que el DIEC1 recull el mateix). Heus-la ací:

1 1 m. [LC] Pèl que surt a la pell del crani de l’espècie humana. Cabells negres, rossos, castanys, blancs. Cabells llargs, curts. Cabells esbullats. Cabells a lloure. Néixer els cabells. Caure els cabells. Pentinar, arrissar, tallar, els cabells. El gruix d’un cabell.

1 2 m. [LC] Conjunt dels cabells. Caure el cabell. Tenir algú tot el cabell blanc.
[...]

Sens dubte, la gran sorpresa és la segona accepció. D’acord que en la primera deixi clar que el més genuí és parlar de “tallar-nos els cabells”. Amb tot, la segona entrada, que a més recull un exemple força paral·lel, “caure el cabell”, sembla que obri la porta perquè d’ara endavant puguem parlar de “tallar-nos el cabell”. Per acabar-ho d’adobar, el GDLC només recull cabell com a la unitat de pèl capil·lar, i no parla de cabelleres...

Em fa l’efecte que, per un cop, faré prevaler el criteri del GDLC per damunt del del DIEC.

* I vet aquí que, mentre que el DIEC2 parla de “mata de cabell” i de “mata de cabells”, el GDLC només recull “mata de cabell”. Quin desgavell!

VIII TV3, la seva

2008-07-07T17:51:00.007+02:00

Fa més de trenta va néixer la primera televisió en la nostra llengua. Fins aleshores, i des de la invenció de la caixa ruca –caixa tonta, segons Mediamrkt–, en plena dictadura franquista, tots els mitjans de comunicació en català havien treballat des de la clandestinitat.

Vet aquí que bon punt va néixer aquest nou mitjà, tots els catalans en celebràrem l'arribada i acceptàrem el seu rol com a mitjà audiovisual de referència d'aquesta nació sense estat. Actualment, i ara parlo subjectivament, tot i que de ben segur que molta gent està d'acord amb mi, TV3 és una de les millors cadenes televisives de la nació, del "país" i del continent.

No voldria pas que aquest –humil– article es prengués com una acció de desmerèixer aquest mitjà. De fet, si han arribat on són és en bona part gràcies al seu rigor, la seva professionalitat i, avui dia, al fet de no haver caigut en el parany, per exemple, d'omplir la graella televisiva de reality shows ("xous d'impacte") o de programes del cor –a aquesta hora els catalans mirem "La nit al dia", gràcies. El fet d'oferir una televisió alternativa, doncs, ha estat el que ha dut TV3 al reconeixement nacional, "estatal" i etcètera.

D'altra banda, també se li ha de reconèixer la seva tasca com a ens difusor de la cultura catalana arreu del món. No només ha gosat expressar-se únicament en català –ara, quan exportem un "30 Minuts", els anglesos es demanen quin carai de llengua és aquesta del punt volat entre les eles– sinó que, de retruc, ha aconseguit que gràcies al seu tarannà la gent de fora percebi clarament la diferència entre ser català i ser espanyol mitjançant la caixa ruca.

[s'han acabat les floretes]

Dit això, i fet els mil –i un– reconeixements a TV3, fóra hora de ficar-los el dit a l'ull: d'acord que bona part de la culpa del reconeixement internacional que té avui dia sigui a causa de la vàlua del personal que hi treballa. Passi. Tanmateix, també fóra bo d'atribuir l'altra part de la culpa a la llengua que van triar. Perquè sí, gràcies a TV3 actualment hi ha més gent que coneix l'existència de la nostra llengua i la nostra identitat, però també cal tenir en compte que si no hagués estat, precisament, per l'idioma triat, TV3 no seria on seria.

Si de bell antuvi haguessin decidit fer un canal televisiu català que s'expressés en castellà, bona part dels avis i àvies –i de retruc fills, filles, néts i nores– que van pujar al carro no ho haurien fet. No ens enganyem: molts es van fer incondicionals de la cadena simplement per la llengua que sentien. I la pica no s'omple, si no és de mica en mica. Si TV3 hagués triat una altra llengua, aquells avis no l'haurien discernit de TVE o la resta de televisions de les espanyes i Tv3 no hauria començat a créixer.

En aquest sentit, la llengua i la identitat catalanes hem d'agrair a la cadena la tasca de propagació dels valors d'aquesta nació que ha dut a terme TV3. Medalla penjada. Ara bé, TV3 també d'agrair a la nostra llengua, que ara tant menysprea, el seu tret diferencial per tal que molta gent hi donés el seu vot de confiança.

Dit açò, la pregunta que cal fer-se és: per què carai tenim un Institut d'Estudis Catalans, una acadèmia que dicta des de la legitimitat social i legislativa el que és català i el que no ho és, si després el cap de llança més visible de la nostra llengua –no ens enganyem, TV3– opta per dur a terme una política lingüística pròpia, sense seguir les recomanacions de l'IEC?

Tots –fins i tot els més heavies– podem estar més o menys d'acord que de vegades l'IEC tant pot pecar de tenir la màniga massa estreta –vegeu bastanta–, com d'haver-se begut l'enteniment –vegeu inclús. I és que és ben veritat que a cops sembla com si la Filològica visqués en una bombolla d'acer, aïllats del món exterior i aliens a les necessitats reals del català actual.

De tota manera, això no dóna crèdit a ningú per posar-se la capa i comença la tasca de salvació del català modern, tal com ha fet –i malauradament continuarà fent- TV3. I és ben bé que el "llibre d'estil" d'aquest mitjà –ésAdir- sembla ben bé la bíblia dels lights... Només cal fer-hi una ullada per comprovar que, a la tele, tot s'hi val. Així, s'hi accepten pleonasmes, castellanismes, manlleus innecessaris a tort i a dret i un reguitzell més d'inutilitats vàries.

Des d'aquest racó recòndit, doncs, faig una crida perquè TV3 recuperi el nord, recordi els seus orígens i miri tenir una mica més de cura per la llengua que li ha donat l'èxit.

VII Per a imberbes i peluts

2008-06-23T15:56:00.005+02:00

Qui diu que no es pot aprendre llengua anant a cal perruquer? I si no visiteu la Perruqueria Israel, a Vilanova i la Geltrú...

El cas és que hi vaig anar fa un parell -català- de dies, i em va demanar com n'hem de dir, de la porció de pèl que ens creix -o no- al costat de les orelles. Vaig pecar d'autoconfiança -o prepotència- i de seguida li vaig dir que estigués tranquil, que patilla era correcte. Em va ben sorprendre, però, quan em va assegurar que ell no en deia així, sinó polsera, que li ho havia ensenyat un amic de les terres de l'Ebre.

Com a bon lletraferit, abans d'espolsar-me els pèls de les espatlles, vaig córrer a comprovar-ho al DIEC:

polsera1 1 f. [LC] Pèl que cobreix una part de la templa o pols.

Sembla ser, doncs, que la polsera no acaba ser el mateix que una patilla. De tota manera, si tenim en compte que els burros catalans tenen potes i no pas pates, no acaba de tenir gaire sentit que diguem patilla, i no poteta. Abans de fer l'acudit fàcil de la paraula homòfona, doncs, millor posar de moda les polseres...

VI De parents més o menys llunyans

2008-06-18T15:49:00.003+02:00

L'altre dia recordava una anècdota força divertida que m'explicava un company de Sant Andreu de Llavaneres. El cas és que té un nebot petit, i sempre es queixava que el menut li digués tio. El llavanerenc, de bona fe, però amb manca de coneixements, havia detectat força ràpid el castellanisme i clamava al cel cada cop que sentia que el petit deia allò. M'explicava que li havia dit mil cops que "tio era castellà, i que a ell li parlés en català, que li digués onclo". Encara recordo la cara de pòquer que va fer quan li vaig dir que, en realitat, allò que li ensenyava al nebot no era del tot així...

V Sobre la ceba i d'altres inutilitats...

2008-06-01T23:14:00.007+02:00

Avui dia ja no resulta gens anòmal fer acte de presència en qualsevol establiment de menjar ràpid i notar ipso facto una forta coïssor als ulls causada no pas pel lleixiu barat amb què es frega el terra sinó per la qualitat lingüística –o manca de– de la gent que s’encarrega d’elaborar els cartells, menús i publicitat diversa.

En qualsevol local d’una cadena de pizzeries força coneguda arreu de Catalunya, si es dirigeix la mirada cap a aquests cubells de la brossa quadrats i fets de fusta que s’han posat tan de moda darrerament, es pot llegir: “Buideu aquí la seva safata”. Deixant de banda l’adequació o no del possessiu –ara entenc quan la gent demana la pizza sense ceba–, resulta sorprenent el gir de 180 graus que es dóna en el tractament del client.

Els exemples d’incoherència en el tractament de l’interlocutor són força corrents en la llengua escrita, però sempre s’atribueixen a petits descuits de l’escriptor. El que no té perdó de déu (amb minúscula) és que dins d’una mateixa frase –encara menys, en cinc paraules– es passi de tractar l’interlocutor de vós a vostè. Un breu cop d’ull a la lletra petita dels paperots vermells amb què ens bombardegen les bústies corrobora tal cas flagrant d’inadequació apel·lativa.