Fa uns mesos, a classe, un alumne va fer escarafalls –exagero deliberadament– quan va sentir que pronunciava la erra final de càntir. És ben bé que el tema de les vibrants a final de paraula, valencians i balears a banda, presenta força controvèrsia: n’hi ha que clarament sonen (favor, mar, amor), n’hi ha que clarament no sonen (dolor, calor, fredor) i, finalment, n’hi ha del tipus més divertit, en què les erres finals sonen a gust del consumidor (actor, anterior, ascensor, autor, exterior, inferior, interior, posterior i superior; el Diccionari de pronunciació en català en dóna una llista tancada). Segons les fonts, són iguals de correctes la pronunciació i l’emmudiment d'aquest so.
Tornant al tema del càntir, he d’admetre que la pronúncia, diguem-ne, “muda” em sonava completament marciana. Una petita enquesta a l’aula -credibilitat baixa?- va deixar entrellucar una certa vacil·lació en la pronúncia d’aquest mot, mentre que una petita enquesta amb els col·legues de la feina -credibilitat alta?- va mostrar... el mateix. El fet curiós, però, és que eren els enquestats de més edat els que tendien a emmudir la erra –val a dir, a més a més, que el Diccionari de pronúncia catalana, d’Enciclopèdia Catalana, “prescriu” la pronúncia muda; ho dic amb tota la humilitat del món: no em refio gaire d’aquesta font-.
La solució avorrida és la que dicten les fonts: muda i prou –amb el suport de tots aquells parlants que s’esparveren quan senten la erra final-. La solució divertida –però igualment vàlida, crec– és una qüestió generacional –la “generació kanti”-: són els parlants de més edat els que emmudeixen la erra; aquests mateixos parlants són, segurament, els que més han fet servir aquest mot i, per extensió, aquest estri. Em plantejo si mai havia dit o sentit aquest vocable abans d’haver-lo ensopegat a classe. Per tant, aquells que pronunciem la erra final d’aquest mot som gent que, a més de no haver emprat mai aquest estri, no havíem sentit mai pronunciada aquesta paraula. Coherent, oi?
La cirereta del pastís, el detonant que escrigui tot això, és el programa Divendres –massa temps lliure, què hi farem-: entrevistaven el darrer terrissaire i ceramista del Vendrell. I com pronunciava aquest penedesenc aquest mot?: amb la erra muda. Amén. Ja ho deia en Xavier Fargas: quan no se sap per on agafar un mot, els especialistes manen.
Per cert, algú sap per què no neutralitzen els cognoms Coral i Peran? –gràcies, Jaume–.
Tornant al tema del càntir, he d’admetre que la pronúncia, diguem-ne, “muda” em sonava completament marciana. Una petita enquesta a l’aula -credibilitat baixa?- va deixar entrellucar una certa vacil·lació en la pronúncia d’aquest mot, mentre que una petita enquesta amb els col·legues de la feina -credibilitat alta?- va mostrar... el mateix. El fet curiós, però, és que eren els enquestats de més edat els que tendien a emmudir la erra –val a dir, a més a més, que el Diccionari de pronúncia catalana, d’Enciclopèdia Catalana, “prescriu” la pronúncia muda; ho dic amb tota la humilitat del món: no em refio gaire d’aquesta font-.
La solució avorrida és la que dicten les fonts: muda i prou –amb el suport de tots aquells parlants que s’esparveren quan senten la erra final-. La solució divertida –però igualment vàlida, crec– és una qüestió generacional –la “generació kanti”-: són els parlants de més edat els que emmudeixen la erra; aquests mateixos parlants són, segurament, els que més han fet servir aquest mot i, per extensió, aquest estri. Em plantejo si mai havia dit o sentit aquest vocable abans d’haver-lo ensopegat a classe. Per tant, aquells que pronunciem la erra final d’aquest mot som gent que, a més de no haver emprat mai aquest estri, no havíem sentit mai pronunciada aquesta paraula. Coherent, oi?
La cirereta del pastís, el detonant que escrigui tot això, és el programa Divendres –massa temps lliure, què hi farem-: entrevistaven el darrer terrissaire i ceramista del Vendrell. I com pronunciava aquest penedesenc aquest mot?: amb la erra muda. Amén. Ja ho deia en Xavier Fargas: quan no se sap per on agafar un mot, els especialistes manen.
Per cert, algú sap per què no neutralitzen els cognoms Coral i Peran? –gràcies, Jaume–.
5 comentaris:
Ostres, que interessant aquest post (o apunt)! Precisament recordo que de petita jo sempre havia dit càntir amb la erra final (i els meus companys també) fins que un dia m'ho va corregir la meva mare (de la generació kanti), també amb una certa esparveració...
En representació dels pagesos del Baix Llobregat i del Maresme, que encara que sembli mentida encara usem aquest estri (és que manté la temperatura de l'aigua meravellosament bé), voto per la muda.
Ja ho diuen: kanti nou, aigua fresca!
Ja ho deia, Marta, naltros no pertanyem a aquesta generació...
Del sud estant, si més no ma àvia, no hagués tingut aquest problema: "canteret nou, aigua fresqueta" :)
Gràcies, Sandre. Et recordem que hem canviat de casa: http://adhucat.wordpress.com
Benvinguda!
Publica un comentari